Arbre

Diuen que si abraces un arbre es produeix un traspàs d’energia. No sé ben bé qui ho diu ni com s’engega l’energia en qüestió. Això de les abraçades té bona premsa, fins i tot encara que l’arbre no pugui tornar-te l’abraçada ni decidir per ell mateix si té ganes d’abraçar-te. He pensat que és com que es deu sentir el Castanyer d’en Cuch, al Parc Natural del Montseny: arran de la mà de visites que rep, els amos han trobat idoni implantar mesures per protegir-lo. I per finançar aquestes mesures proposen un pagament simbòlic a l’hora de visitar-lo. El Castanyer d’en Cuch és l’arbre de perímetre més ample de Catalunya, peixat a través de l’esforç de generacions de Cuchs, que és com es diu la família propietària. Suposo –és una suposició– que deuen estar farts de visitants que abracen l’arbre de cap a cap, s’hi fan fotos i creuen connectar-se així amb la mare Natura i l’esperit sant del bosc. Sorprèn una mica aquesta massificació per veure un castanyer monumental –tan bonic i emblemàtic com vulguin– i, en canvi, la mandra per fer una caminada a conèixer altres verals com els cingles. Ep, tampoc és que vulgui donar idees, perquè encara sorprèn més quan en aquest diari llegeixes que hi ha visitants del Cuch que en trenquen les branques i el guixen, com si fos la porta d’un lavabo de discoteca borda. Al costat d’això, abracin, home, abracin. Hi ha castanyers monumentals d’en Cuch i després hi ha caparrons amb la monumentalitat pròpia d’un cuc.

(Article publicat a la contra d'EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 15 de novembre del 2013)