Barcelona, 25 de desembre de 1938.

Anit, nit de Nadal. Passava el Nadal del món a través de l'aparell de ràdio: versos, cançons, càntics, músiques. D'una emissora anglesa vaig pescar, un instant, el mot carol, submergit tot seguit en altres emissores, en una allau; però la suggestió ja estava llançada: Christmas, Dickens, Nadal anglès. De sobte, de la confusió on s'entortolligaven diverses emissores, va sorgir "un so gai, apressat i dolcíssim": campanes! Campanes que em duien el so i l'enyorança de totes les campanes de Lausanne. ¿No és amb aquests mateixos adjectius que vaig qualificar-ne el so, deu fer una quinzena d'anys? Tota aquesta evocació, si bé penetrant, era encara joiosa. Però, de sobte, els morts. El meu pare. I després, en una llunyania més remota, Xeixé.

Hauré passat el Nadal més solitari de tota la meva vida: la soledat absoluta. El dinar ha estat abundós, però sense tall. En compensació, per primera vegada, m'ha sortit una truita perfecta. Mentre menjava la sopa de Nadal, també excel·lent -pa, sèmola, patata i una mica d'arròs- he adreçat una salutació als absents (l'únic que no és absent sóc jo): als de Palau, als de París i als del Voló. I a tots joiosament, excepte a la muller i al fill: no per a mi, sinó per ells.

Al llarg de la meva vida, Ferran Soldevila (Edicions 62, 1970)