El Nadal fou trist. També ho foren els dies que el seguiren. La convicció, ja tan generalitzada, que venia el daltabaix, i amb ell la fi de tots els nostres somnis d'una Catalunya recobrada en el seu redreç s'havien enfonsat. I la catàstrofe obligava a fer nous plans en l'aspecte personal pel demà i en el de la nova vida a emprendre. Però per angoixosos que fossin els problemes propis n'hi havia d'altres que implicaven més responsabilitats. En el meu cas, damunt meu requeia principalment el deure de vetllar per la sort dels intel·lectuals i artistes catalans. Els polítics, a darrera hora, sempre tindrien més influència o relacions per a poder trobar una manera o altra de sortir. Als intel·lectuals i artistes els hauria de ser més difícil i era un deure imperatiu el de vetllar pr ells en les àrdues hores que s'acostaven.
La guerra 1936-1939. Memòries,
(Editorial Pòrtic, 1986)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada