22 gener 1939. Els darrers dies de la Catalunya republicana.

LA DESFETA MILITAR. LA VISIÓ DEL PERILL.

Aquesta matinada, en el neguit de l'insomni, no he pensat en altra cosa sinó en la guerra. Tinc la visió claríssima del gran perill imminent: la setmana entrant, l'exèrcit franquista serà a Barcelona. Allò que temps ha pressentia, ja ve, s'acosta, és molt a prop. Hi ha els dies comptats...

M'ha estat impossible de tornar-me a adormir, i m'he llevat d'hora. Avui no em tranquil·litza la quietud del xalet on habito, a la barriada d'Horta. La claror del nou dia no ha esvaït, com havia esvaït altres vegades, el pòsit negre que l'insomni deixa. Assegut davant la meva taula de treball, entre papers i llibres, no he tingut, durant una llarga estona, esma d'escriure ni de llegir.

La guerra absorbeix el meu pensament. Recordo que, fa dues setmanes, Joan Comorera, en un discurs, posava en guàrdia el nostre poble contra les versiones optimistes segons les quals l'ofensiva franquista iniciada el 23 de desembre -l'ofensiva de Nadal- havia fracassat. “No és cert -declarava- que hagi fracassat l'ofensiva franquista”. I per a estimular la gent a fer un esforç suprem, afegia: “Però si no ha fracassat, fracassarà”. En el fons, les paraules de l'orador significaven que, sense una reacció extraordinària i immediata, la batalla de Catalunya estava perduda per als republicans. (...)

S'ha fet l'esforç que calia? Si s'ha fet, no ha tingut eficàcia o no n'ha tingut prou. Va deixar-me un regust amarg la reunió que en un xalet de les Tres Torres, a Sarrià, van tenir fa nou dies els diputats de l'Esquerra Republicana de Catalunya i altres elements del partit. Alguns companys hi havien anat amb la il·lusió -il·lusió de miracle- que es tractava de realitzar un gest enèrgic i salvador per part de la Generalitat. El lloc de la reunió, va ésser mantingut en secret; quan els diputats pujàrem als cotxes que ens hi havien de portar, no sabíem on ens portaven, ni sabíem tan sols si el lloc era dins o fora de Barcelona. (...). Els pocs que s'havien il·lusionat sofriren una il·lusió. Dins una sala gran, habilitada escaientment a tota pressa i adornada amb draps barrats, s'aplegaren un centenar de persones. Lluís Companys va exposar, en un discurs franc i serè, la gravíssima situació militar: confessà les seves temences per la sort de Catalunya i contà amb tots els detalls una recentíssima entrevista seva amb el cap del govern espanyol, Joan Negrín. El president de Catalunya mostrà en aquell discurs un gran domini de si mateix; parlava pausadament, gesticulava abundantment, com és en ell habitual; però amb ritme i fins amb elegància, enmig de la improvisació. Cas curiós: en compte d'un discurs vehement davant la pàtria en perill, Companys pronuncià en aquella tarda un discurs que, per la seva forma i el seu to, pot ésser qualificat d'acadèmic, potser el més acadèmic de tots els que ha pronunciat en la seva vida. En les paraules, en els gests i sobretot en la faç de l'orador, es reflectia la recança de no tenir mitjans adequats per a defensar Catalunya en cada una de les seves valls, en cada una de les seves muntanyes, tal com ell mateix havia demanat feia pocs dies al nostre poble. De les coses que va dir Companys i de les que van dir els altres que intervingueren en la discussió, hom deduïa que la catàstrofe era inevitable i àdhuc inajornable. 

(...)

EL DESCABDELLAMENT DE LA BATALLA

Tot el coratge de la gent nostra no pot variar l'aspecte de la batalla, en la qual l'enemic té, no sols una enorme superioritat de material, ans encara la superioritat numèrica de les tropes. La de material, però, és molt més accentuada. Contra un avió republicà, tres avions feixistes: contra una metralladora, cinc; contra un canó, deu.

BARCELONA I CATALUNYA

Quan, avui fa vuit dies, jo, tarragoní, vaig saber que els invasors havien ocupat Tarragona, vaig sentir una aguda punyida al cor, com si hi hagués penetrat la punta d'un glavi. Vaig veure amb la imaginació com si els tingués al davant, els carrers de la ciutat, aquells carrers de la meva infància i de la meva joventut, ara plens de franquistes i d'italians, orgullosos d'haver conquerit, sense disparar ni un sol tret, la romana Tàrraco. Vaig veure vora la platja tarragonina, el xalet dels meus estius, on he escrit una bona part dels meus articles i llibres.

És d'una altra mena la punyida que sento al cor -més profunda, més dolorosa, més perllongada- davant la certitud que un dia d'aquests Barcelona serà ocupada al seu torn. Ja no és el tarragoní, és el català, el català nacional, qui sent el punyent dolor. Els cops contra Barcelona van, més que contra la ciutat, contra la nació. No hi hauria res perdut definitivament si Barcelona aguantés enmig del país envaït. Però caiguda la capital, la resta del país aviat caurà. “Torre mestra del Principat”, és anomenada Barcelona en vells documents. Quan la torre mestra cau, tot el castell se'n va a terra.

(...)

L'AMBIENT POPULAR

Allò que crida més l'atenció damunt la premsa, allò que constitueix la nota sensacional del dia, és un decret de la Conselleria de Treball pel qual es disposa a partir de demà dilluns, una mena de vega general, llevat en les indústries de guerra i de subsistències i en els serveis públics. Les fàbriques, els tallers, les botigues, els magatzems, restaran tancats. El personal, però, haurà d'acudir davant de cada establiment a l'hora acostumada, i allí rebrà instruccions. Els obrers, i dependents seran destinats a serveis especials, principalment a obres de fortificació. El decret és presentat com una mesura per a intensificar i assegurar la defensa de Barcelona contra els exèrcits enemics que s'acosten pel sud i pel nord-oest. Hom pot preguntar-se si es tracta de preparatius per a resistir el setge imminent. No és molt difícil endevinar el veritable sentit d'aquestes disposicions. Allò que en realitat es prepara és l'evacuació de Barcelona. I trobo que el procediment adoptat per a preparar-la és força enginyós.

(...)

A desgrat de les falles que hom pugui assenyalar, trobo admirable el capteniment de Barcelona durant la guerra. Barcelona ha resistit gairebé més enllà de les forces humanes. Ha aguantat dos anys seguits els reiterats bombardeigs, les alarmes contínues, les incomoditats creixents, la constant insuficiència i la freqüent paralització dels mitjans de locomoció i transport, l'escassetat de queviures. Ha treballat, ha mantingut la vida quotidiana, ha donat un gros percentatge de combatents als exèrcits de Catalunya i de la República. (...) S'ha empobrit, s'ha amagrit, s'ha decandit. Ha ajudat més que no pas ha estat ajudada. I com a paga, ha rebut més recriminacions que lloances. 

(...)

No hem de fugir porugament, ni hem de deixar-nos escorxar inútilment. Entre aquests dos extrems hi ha l'estricte compliment del nostre deure. Hauríem d'establir un pla de conjunt, una coordinació d'esforços, un contacte permanent entre els diputats. El nostre càrrec, si ens dóna drets, ens imposa deures, i un d'aquests deures és el de no sortir de Catalunya quan encara hi ha soldats nostres que combaten. Si ha d'ésser evacuada Barcelona, ens podem aplegar a Girona, o a Olot, o a Figueres. Mentre hi hagi un tros de terra catalana lliure de la invasió, en aquell tros hi ha d'haver els diputats de Catalunya. No es pot admetre, ni es pot permetre, que cadascú tiri pel seu cantó, i que el Parlament quedi de fet dissolt per la dispersió dels diputats.

Els darrers dies de la Catalunya republicana. 

Memòries sobre l'èxode català, Antoni Rovira i Virgili (Proa, 1999). 

Primera edició, Buenos Aires, 1940.

Ara reeditat per Acontravent, 

a través d'una campanya de mecenatge. 

Més informació, imatges i textos en aquest blog