La primera notícia que rebo avui, després de llevar-me [a Girona], és aquesta:
- Cerezo ha passat la frontera aquesta matinada a les sis.
Me l'ha donada Pau Romeva, que a aquella mateixa hora havia anat a dur la seva família al Pertús, d'on ell ha hagut de tornar per raó d'edat militar. Poc després els altres amics em repeteixen la notícia en termes crus:
- Cerezo ha fugit fa tres hores.
En dies extraordinaris succeeixen coses extraordinàries. Per què Pere Cerezo, que en diverses ocasions s'ha conduït com un home serè i enter, ha abandonat ara l'alcaldia de sobte i en una hora intempestiva, sense avisar ni prevenir ningú? És el contagi dels mals exemples? S'ha sentit ofès o amenaçat per l'actitud de certs elements locals? Ahir a la tarda va córrer la veu que els sindicats obrers gironins preparaven un cop, que seria el de la presa del poder per la classe treballadora; es tractava segurament dels mateixos rumors que havien corregut a Barcelona. Jo atribueixo a motius inconfessables la desaparició de Cerezo. D'altra banda, ell feia sovint viatges d'anada i tornada.
La veritat és que avui hi ha a Girona un ambient més carregat i perillós que ahir. El cas de Cerezo és molt comentat. Els uns, en assabentar-se'n fa un gest de sorpresa; uns altres es limiten a un mig-riure misteriós que vol dir: "Ja m'ho pensava". Miquel Santaló, que aquests dies es mou i parla amb una serenitat remarcable, es mostra estranyat:
- Ah, és fora en Cerezo?
(...)
La malfiança és encomanadissa. Molts s'imaginen noves sortides i fugides. Es comenta l'absència d'Irla. No se'l veu enlloc, no se'l troba enlloc. S'ha fet fonedís. Ha anunciat que vindrà a Casa la Ciutat, però no ve. Els seus secretaris, unànimes, declaren que no saben on és. Algú diu que ha marxat cap a la frontera. D'altres diuen que ha marxat la seva família. El fet és que passa el temps i Irla no compareix. Els diputats malpensen.
A primeres hores de la tarda arriba Martí Rouret, i la confiança reneix. Aviat marxa, i corre la versió que ha anat a Agullana per a veure si troba allotjament per als diputats.
Un dels secretaris d'Irla entra i em diu:
- El president em telefona que ve cap aquí.
(...)
El desassossec s'accentua davant la trigança d'Irla i Rouret. Alguns escriptors que es troben a Girona, entre ells Pous i Pagès, s'ajunten al grup dels diputats. Pous, davant la manera com van les coses, té un esclat d'indignació.
La llarga espera es fa anguniosa.
(...)
Sense ésser clarament formulada, es transparenta una doble sospita: ja deuen ésser a França! Entre realitats i suposicions, la renglera dels fugitius augmenta. I els consellers Tarradellas, Sbert i Bosch i Gimpera, són de debò a Olot? No seran ja fora també? S'ha creat un ambient de malfiança general.
(...)
Ens n'anem de Ca la Marieta tot fent esforços per convèncer-nos que hem sopat, quan m'avisen que Rouret, des del despatx de l'alcaldia de Girona, telefona que té un encàrrec per a mi i voldria donar-me'l personalment. Vaig a trobar-lo.
- Ja heu vist l'Irla? -em pregunta de cop.
- No -contesto.
- No us ha fet dir alguna cosa? -insisteix.
- No -torno a contestar.
Rouret queda perplex. Al cap d'un moment em diu.
- Hauríeu d'anar tot seguit cap a Olot. A baix teniu un cotxe per a vos i la vostra família. Els altres diputats aniran venint aquesta nit mateix. A Olot hi ha instal·lades les conselleries de Governació i d'Hisenda, i cal que el Parlament també s'hi instal·li. Ací no s'hi cap, i no para d'arribar més gent. Convé descongestionar Girona.
(...)
Abans de sortir de Girona em recordo d'aquell porter que ahir va acomodar els bancs per a fer-me un llit. Vull estrènyer-li la mà i donar-li les gràcies. He encarregat a la meva filla que miri ràpidament si el troba. Sí, l'ha trobat, i l'home compareix davant meu. Com li expressaré el meu agraïment? Li oferiré una estrena, un bitllet de 25 o de 50 pessetes? Donar bitllets de la República en aquests moments, en què tothom ja comprèn que ben aviat no valdran res, no estaria bé. Em recordo que duc a la butxaca un gros cigar dels pocs que vaig portar de l'URSS fa un mes i mig. Li allargo el cigar, i ens acomiadem amb paraules afectuoses. És una de les poques escenes cordials en què m'he trobat durant l'èxode.
De la meva darrera estada de dos dies a Girona, m'enduc dues impressions conhortadores: la d'aquest bon home que jo no coneixia i la de Laureà Dalmau. La meva muller i els meus fills no tenen prou paraules per a lloar el tracte que dels familiars de Dalmau han rebut. Una vella amistat i una amistat nova, enmig d'un naufragi d'amistats...
A OLOT. PER LA CARRETERA DE GIRONA A OLOT.
El cotxe que ens porta a Olot és del sots-secretari de Cultura Ramon Frontera, que l'ha facilitat de bona gana. Anem ben guardats en aquest viatge. Ens acompanyen dos mossos d'esquadra, amb la tercerola al puny.
LA NIT OLOTINA.
Ens aturem davant la Casa de la Ciutat. Al fons de l'entrada principal hi ha la porta de l'escala que dóna accés al primer pis. Aquesta porta està tancada i hom hi ha enganxat un paper on llegim: "Local requisat per la Conselleria de Governació."
(...)
Vénen a dir-nos que ha telefonat Rouret i ha indicat que hem d'anar a dormir a l'hotel. No havia pogut telefonar abans perquè la línia està controlada pels militars i triguen a donar comunicació.
Ens traslladem a l'hotel i ens assenyalen -oidà!- una petita habitació amb dos llits per a una sola persona cada un. Som quatre. Però on cap una persona n'hi caben dues. Un llit per als dos homes, un altre per a les dues dones i en paus.
(...)
El son de tots, aquesta nit, ha estat llarg i tranquil.
Els darrers dies de la Catalunya republicana.
Memòries sobre l'èxode català,
Antoni Rovira i Virgili (Proa, 1999).
Primera edició, Buenos Aires, 1940.
Ara reeditat per Acontravent,
a través d'una campanya de mecenatge.
Més informació, imatges i textos en aquest blog
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada