28 gener 1939. Al Mas Perxés d'Agullana.

Quan jo vaig arribar-hi [al Mas Perxés], el dissabte 28 de gener, al matí, feia dos dies que hi havia arribat el grup d'intel·lectuals, venint de Bescanó i de Girona. D'antuvi els fou fàcil d'instal·lar-s'hi; hi havia prou lloc, estris i vaixella, i quant a la provisió de queviures encara en duien alguns i en trobaren d'altres a la rodalia. Però tot seguit la situació canvià. L'allau de gent que afluí al Mas Perxés desbordava totes les previsions, feia insuficient allò amb què hom podia comptar, i havia de fer-se front, amb mesures improvisades, a una situació imprevisible i greu. I sembla mentida que, enmig de tant d'amuntegament i tanta confusió, pogués posar-s'hi un cert ordre, i amb les inevitables ensopegades i falliades, ens en sortírem.

(...)

L'organització administrativa del mas era rudimentària. Bé havia d'haver-n'hi, si més no d'una manera elemental, perquè aquells dies Can Perxés vingué a ser també la Conselleria de Cultura. Hi havíem portat dues màquines d'escriure; però mancava més feina que no gent per a fer-la. Ocasionalment hom trobava un escriptor teclejant allò que li dictés la inspiració del moment. Però la feina principal vingué a ésser la de la tramitació del passaports i visats. Tasca difícil i poc agradosa, ja que ens trobàvem amb les dilacions, que no amb la negativa dels organismes que havien d'atorgar-los. Això m'obliga a anar diverses vegades a Figueres a veure personalment Negrín o alguns dels funcionaris que els tramitaven. Tant en el cas col·lectiu dels intel·lectuals, com en els isolats, costava molt d'esforç d'obtenir-los. Tenir els documents per a sortir esdevenia per a molts una qüestió angoixosa, obsessionant. I aquesta era també una de les causes que els desesperancessin de tenir-los, es decidissin a córrer el risc, cada cop més lleu, de tirar pel dret i anar-se'n a peu i sense papers per la muntanya.

(...)

Un cop Negrín estigué instal·lat provisionalment al Castell [de Figueres], Companys, Tarradellas i jo anàrem tot seguit a parlar-hi. La primera entrevista fou llarga, perquè hi havia moltes coses a tractar. Tarradellas es referí als problemes que plantejaven les disposicions del Govern de la República respecte a les finances i el fons de valors que guardava la Tresoreria de la Generalitat; i en relació amb aquest assumpte insistírem que era necessari a l'exili assegurar la continuïtat institucional i de la cultura catalana. Però topàrem amb la resistència de Negrín, que, malgrat preveur's la fatalitat inevitable del final de la guerra, no volia entrar en la discussió dels plans que es referissin a l'etapa de l'emigració republicana.

Pel fet que el Govern de la República hagués anat a instal·lar-s'hi, Figueres era aleshores el lloc on més se concentraven els bombardeigs; amb els carrers sempre plens, en part per l'acumulació dels serveis del Govern, i sobretot per la gran gentada dels fugitius que hi afluïen per sortir per la carretera del Portús. I quan arribaven els avions enemics -i quants i quants cops en una sola jornada!- la gent s'hi havia acostumat tant que gairebé no en feia cas. Alguna vegada, per una ratxada de pànic, sorgida qui sap com, la gent es posava de sobte a córrer, sense saber on refugiar-se, potser en una botiga, al portal d'una casa brèvola, que els enterraria entre les seves runes, si la bomba s'esqueia a tocar-la. Però aquestes rauxes eren excepcionals. La gent s'hi hvia fet, en un estat d'esperit d'indiferència resignada, i quan sentien passar damunt d'ells els avions amb la càrrega mortífera, aixecaven un instant els ulls per a veure'ls, i després continuaven caminant, com si allò no anés per ells. I tant que hi anava! Si en van fer d'estralls i de víctimes els bombardeigs de Figueres.

La guerra 1936-1939. Memòries, 

Carles Pi i Sunyer

(Editorial Pòrtic, 1986)

Web de la Fundació Carles Pi i Sunyer.