Els dos primers dies d'estada al mas Perxers també me'ls vaig passar enfebrat i ensopit en una màrfega. Em vaig posar bo gràcies a la sol·licitud del doctor Solé i Pla, diputat del Parlament de Catalunya, antic president de la Unió Catalanista i membre de l'Acadèmia d'Homeopatia. Se'm va asseure al costat, m'observà una estona. M'auscultà, em va fer unes quantes preguntes. Interrogà la meva dona i em portà unes granets de color dins un minúscul tub de vidre. Me'ls va fer prendre. Més tard, potser a quarts d'una, va comparèixer amb una mitja ampolla de xampany i em va fer beure a glops espaiats el que quedava, que era bastant. "M'ho reservava per a un cas d'urgència", va dir amb simpàtica resignació. Va fer més encara: devia ser a la matinada, perquè encara tothom dormia, que m'ajudà a llevar-me i m'acompanyà a la cuina on ja s'atrafegaven un parell de dones.
- És aquest el malalt -els digué el doctor Solé i Pla. A mi m'assenyalà el banc escon-. Seieu.
Al cap d'uns moments m'escudellaren un plat de sopa d'una olla penjada als calamàstecs. Era abundant, espessa, bona. No me n'avergonyeixo: se'm van escapar unes llàgrimes d'agraïment. A partir d'aquell dia vaig trescar com els altres.
Memòries (1905-1940),
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada