29 de gener de 1939.

Aquesta nit, a Montserrat, s'ha tornat a cantar el Virolai. L'entonaven dos monjos, els pares Aureli Maria Escarré i Sever Renyé, i el germà Ildefons Llovet. Han arribat durant el dia. El pare Escarré ha pujat a peu des d'Esparreguera, acompanyat d'un treballador del monestir i del pare d'un monjo. En arribar, s'ha trobat els dos companys de comunitat, que havien arribat un moment abans. Amb satisfacció ha comprovat que les dependències no havien sofert cap dany i els tres s'han passat tot el dia tancant portes i finestres. Tot ha restat obert durant sis dies, des que fou evacuat l'hospital de convalescència i recuperació. A la nit, s'ha resat el rosari i s'han cantat vigílies, la Salve i el Virolai. La cerimònia completa l'ha presidida una tosca reproducció de la imatge, que es col·locà en substitució de la vertadera, amagada els nefastos dies de la persecució religiosa, que costà a la comunitat la vida de vint-i-tres monjos. Avui, cap dels tres no sap on és la imatge autèntica.

A Montserrat, no hi ha pujat encara cap tropa. Els soldats passaren de llarg per les carreteres que envolten la muntanya i tots els encontorns estan ocupats des de fa dies. 

(...)

Si les dependències de Montserrat no han sofert cap dany h estat gràcies a la Generalitat, que confiscà tota la propietat, passats els moments de fúria antirreligiosa. El responsable de la conservació de Montserrat fou inicialment el digputat i comissari Carles Gerhard, qui va tenir a les seves ordres un destacament de mossos d'esquadra. Aquí ha funcionat el darrer any un hospital de convalescència i recuperació, dependent de l'Exèrcit de l'Est, que ha arribat a tenir 1.400 llits. Era un centre modern, dotat dels millors mitjans i d'alguns de nous que fins i tot s'han assajat aquí amb èxit, especialment en el camp de la recuperació funcional. Aquesta tasca innovadora ha estat obra i iniciativa del doctor Navés, que abans de la guerra era porter de l'Espanyol.

El monestir encara ha corregut perill aquests últims dies. El director del centre, el doctor Josep Riu i Porta i el comissari polític, Frederic Muñoz, d'Ulldecona, han rebut l'ordre d'evacuació i de voladura de les instal·lacions.

- Comptarà amb els materials precisos que ja estan en poder del comissari.

I quan el doctor Riu volia fer-hi una objecció, el cap de Sanitat de l'Exèrcit de l'Est l'ha interromput bruscament:

- Una ordre militar no es discuteix!

Riu i Muñoz s'han reunit i han estat d'acord a no complir l'ordre. Un oficial els ha escoltat i s'ha ofert voluntari.

- Si ustedes tienen prejuicios, que los entiendo, por ser catalanes, tengan en cuenta que yo no lo soy.

Sortosament, les presses a l'hora d'evacuar la gent, quan l'enemic ja és a Manresa, permeten que l'ordre quedi sense complir, per la qual cosa al comissari Muñoz intentaran exigir-li responsabilitats.

(...)

Avui hi ha hagut una altra missa a la plaça de Catalunya. L'ha promogut l'Ajuntament. (...) Els ciutadans han llegit a La Vanguardia unes declaracions del comandant Joaquín García Morato, aviador mitificat [bàndol franquista], que justifica els bombardeigs de Barcelona. Què pensaran els familiars de tantes víctimes causades per les bombes, inclosos els qui sempre han simpatitzat amb el bàndol rebel? Què pensarien a Girona i Figueres, que avui han estat bombardejades, com quasi cada dia, si coneguessin les declaracions de l'aviador? O els veïns de Granollers, ciutat ocupada ahir, que sí que poden llegir el diari?

Diu que "las necesidades militares lo imponían. Ellos han contribuido grandemente a la victoria y han precipitado el pánico de los rojos". García Morato afirma que només s'ha bombardejat el port i que quan s'atacà algun altre objectiu fou perquè es considerava d'interès militar. Molts barcelonins, avui, poden sentir-se justament, encara que calladament, idignats. Ells, millor que el comandant, coneixen la geografia ciutadana castigada per les bombes. Quin objectiu militar hi havia just al costat de la catedral, del mercat de Santa Caterina o a la Gran Via, al cinema Coliseum, on hi va haver tantes víctimes?

(...)

Hi ha hagut missa de campanya a Barcelona, però a Lleida s’ha celebrat l’exòtica festa musulmana de la Pasqua del moltó. Hi han assistit moltes autoritats i caps moros i hi ha hagut discursos de confraternització hispano-marroquina. S’ha finalitzat amb els crits de “¡Viva el Generalisimo!” i “¡Viva el jalifa Muley El Hassan!”

Diari de la caiguda de Catalunya,

Josep Pernau (Edicions B, 1989).

(Un relat periodístic dels últims 49 dies

de la Catalunya republicana)