dimecres, 29 de gener de 2014

29 gener 1939. Els darrers dies de la Catalunya republicana.

LA PLUJA IMPIA.

A la nit, enmig de la tempesta de llamps i trons, la pluja ha caigut de seguida i forta, hores i hores.
Ha pogut a bots i barrals –em diuen els companys en fer-se de dia.
Encara plou a les vuit del matí, quan sortim un moment a la terrassa del mas.

(...)

Uns amics que entren al mas conten detalls commovedors de les conseqüències de l’aiguat. Diversos campaments s’han convertit en fanguissars o en estanys. La roba dels fugitius regalima, els matalassos són xops. Hores i hores la pobra gent ha hagut d’aguantar el fred i la pluja amb els peus dintre l’aigua o encastats al fang. El mal temps ha accentuat la mancança de queviures. Els sindicats comarcals s’esforcen a dur als campaments inundats pa, pots de llet i de conserves; però cal socórrer milers i milers de persones, i els majors esforços possibles resulten insuficients. Trenca el cor de veure aquestes misèries per a les quals no hi ha remei ni consol.

(...)

Hom diu que les tropes republicanes han aconseguit deturar els franquistes i que, al sector de la costa, l’antic exèrcit de l’Ebre, reconstituït, ha contraatacat i fet retrocedir considerablement l’enemic. Hom parla de nous desembarcaments d’homes i material, a la badia de Roses aquesta vegada.


PRIMERA CONVERSA AMB PI I SUNYER

Prop del migdia ha vingut al mas Carles Pi i Sunyer. Es mostra somrient i reposat. No té aquella expressió d’esverament, més fisiològica que psicològica, que temps enrera presentava de vegades.

(...)

Dins la cambra que serveix de secretaria, Pi explica les seves impressions sobre la situació, dóna algunes notícies, i resumeix una conversa que ahir va tenir amb Negrín. Quan ell ja anava a sortir de l’estança em pregunta:
- Què penseu d’això que passa?
- Penso –li responc- que, en l’esdevenidor immediat, les coses aniran molt malament per nosaltres; però que, en el pla de la política europea, a la qual el nostre cas queda lligat, el final del final ens serà favorable.
Pi fa un moviment afirmatiu, bo i dient:
- Oh, del final del dia no en tinc cap dubte!
Més tard, en veure’m assegut tot sol en un banc de la sala, Pi ve a trobar-me i s’asseu al meu costat tot posant-me afectuosament la mà damunt l’espatlla. Aviat entrem en un canvi d’impressions, al grat de la conversa. Em conta detalladament la seva entrevista amb Negrín.

(...)

Tot el que succeeix –em diu Pi i Sunyer- no fa cap favor a Catalunya. Però, de totes maneres, no es podrà negar que a Catalunya li ha estat adjudicat el paper, no tan brillant com el de Madrid, de treure les castanyes del foc.
I entre tots dos citem diversos fets prou coneguts, que cal repetir com a contesta als qui bescanten del nostre poble.

(...)

Alguns diputats i escriptors esperen amb interès, i àdhuc amb ànsia, les gestions fetes a Figueres per a obtenir els passaports. De bon matí se n’hi ha anat Pau Vila per a gestionar els passaports dels intel·lectuals, i Sanahuja, funcionari del Parlament, per a gestionar els d’alguns diputats. No han tornat encara ni l’un ni l’altre. (...) L’única cosa certa és que per a ésser diumenge el consolat francès no visa els passaports. Hi ha qui es plany de l’escrupolós respecte al descans dominica en aquestes circumstàncies tràgiques.

(...)

Avui a Can Perxers s’ha escurçat la ració alimentària. No hi ha hagut el bol de llet per esmorzar, i cada un dels dos menjars ha estat d’un sol plat. Tot fa creure que demà la ració serà encara més curta.

(...)

Aquesta nit ja dormirem amb més comoditat: millor dit, dormirem ajeguts.
L’amic Ignasi Mallol, el pintor, que se n’ha anat amb Josep M. Capdevila, passant també pel dret, m’ha fet cessió del matalàs que ell usdefruitava a Can Perxers.

(...)

A fora venteja, llampega, trona i plou. Enmig del temporal sonen de tant en tant trets de fusell: els carrabiners que tiren contra les ombres que s’esmunyen cap a la ratlla de França. Aviat ens adormim, i la dormida serà llarga. Els sants dels retaules ens vetllen el son.


Els darrers dies de la Catalunya republicana. 
Memòries sobre l'èxode català
Antoni Rovira i Virgili (Proa, 1999). 
Primera edició, Buenos Aires, 1940.
Ara reeditat per Acontravent
a través d'una campanya de mecenatge. 
Més informació, imatges i textos en aquest blog

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada