divendres, 31 de gener de 2014

31 gener 1939. A ratlla de frontera.

El 31 de gener, a primera hora, el bibliobús estava a punt. Iguals que els meus companys a la seva, vaig dir adéu a la meva dona. Pompeu Fabra ens confortava afectusoament. Fins i tot, en un intent d'inspirar-nos confiança, s'esforçava a somriure. Però, tot d'una, s'oblidava de nosaltres, se li endurien els trets de la cara, se li encantaven les pupil·les i es quedava mirant fixament qui sap on. A estones, refent-se d'un mal dissimulat estupor, contemplava al seu entorn les coses com si es tractés, penjsava jo, no ben bé de coses, sinó de mots, dels noms que, enamorat i savi, havia pacientment inventariat i definit al seu Diccionari. Ja ho sé, em repeteixo, tant se val, però situat de nou en aquella circumstància, no sabria silenciar la seva presència ni deixar d'evocar el perfil romà del seu rostre de pell recuita; el seu aire, segons com, discplicent, distant; els gestos sobris, senyorívols, i, a darrera hora, el somriure resignat i dolç i trist que va oferir-nos, mentre anava repetint: "A reveure!" i, al final, les seves profètiques paraules: "Me'n vaig a morir a França", que la seva veu es negava gairebé a pronunciar en veu alta.
- No descuideu, si us plau, la meva dona! -li vaig encomanar ingènuament.
- No tingueu por, m'han fet pare de totes -va respondre.

Memòries (1905-1940),
(L'Avenç, 2008)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada