DE BARCELONA A PARÍS PASSANT PER AGULLANA. ÈXODE 1939.
A quarts de nou ja érem a can Sala. Al portal, hi trobàrem el meu amic Esteve Camillo, que havia estat alcalde de Granollers fins que el Comitè Revolucionari de la ciutat, constituït el mateix 19 de juliol, l'obligà a dimitir. L'acompanyava un amic d'ell que jo no coneixia. Anaven d'esma. Feia més de dos dies que pràcticament no havien menjat. Vaig convidar-los a esmorzar al restaurant de l'hotel.
El comitè de recepció basc lliurava, als seus, un tiquet que servia per a pagar els àpats que feien a can Sala. D'acord amb els propietaris de l'establiment convinguérem que mentre esperàvem l'arribada d'en Roig, acceptarien els tiquets que portessin la meva signatura.
(...)
Gassol telefonà a les nou, tal com havia promès. M'anuncià haver enviat un gir telegràfic, de cinc-cents francs, a nom de mestre Fabra, perquè en Roig no arribaria fins l'endemà, dimecres. Vaig dir-li que els nostres tampoc no havien arribat, que telefonaria a Casademunt, al Portús, perquè m'avisés el seu pas per la frontera i que li ho comunicaria per telegrama.
Pel que contaren a can Sala i els del comitè basc ens assabentàrem que la policia feia contínues ràtzies pels carrers i establiments de la ciutat i s'enduien els refugiats que trobava, sense distinció, a les dependències de la policia, on comprovaven si tenien comptes pendents amb la justícia francesa. Un cop esbrinat, els concentraven a les Aras, i d'allà, a diversos camps de concentració, especialment, a l'improvisat i funest d'Argelers, a pocs quilòmetres de Perpinyà.
Volíem saber quina era la situació i els perills que podíem córrer i també la dels amics que havíem deixat a Agullana i esperàvem. Decidírem anar a preguntar-ho a la Prefectura. El secretari que ens va rebre va dir-nos que ells no s'ocupaven dels refugiats, que ens dirigíssim a les Aras, on podrien informar-nos millor.
(...)
Vaig mostrar-li el meu passaport. L'oficial va dir-me que podia estar tranquil, que res no havia de témer; només que hauria de traslladar-me a un altre Departament allunyat de la frontera. A les autoritats no els agradava la presència d'exiliats, ni a la ciutat ni a cap població veïna. L'assabentàrem de l'arribada dels nostres amics procedents d'Agullana i de la necessitat de romandre a Perpinyà per esperar-los. Ens preguntà si coneixíem algú que ens pogués facilitar una entrevista amb el prefecte, ja que aquest era l'únic que ho podia autoritzar.
(...)
A mitja tarda arribaren els nostres amics, acompanyats del rector de la Universitat Autònoma de Barcelona, Pere Bosch i Gimpera. Havien fet el viatge sense contratemps. Amb els diners que els facilità Casademunt menjaren alguna cosa al Voló. Amb poques paraules els posàrem al corrent de les gestions que havíem fet, com també de la impossibilitat de trobar allotjament. A alguns, com les famílies Fabra i Solé i Pla, els fou fàcil de resoldre el problema; tenien coneguts a la ciutat que els allotjarien a casa seva. Nosaltres cedírem la nostra camba de l'hotel perquè l'ocupessin les dones de més edat. Uns quants anaren a dormir a les golfes d'un centre polític, damunt un tou de palla; la resta passaren la nit a l'autocar.
Dins del llibre Opus IV. Èxode 1939. De retorn a Catalunya,
Miquel Joseph i Mayol (Pòrtic, 1974).
Ara trobable en la reedició que van fer Quim Torra i Jaume Ciurana (Símbol Editors, 2008), sota el títol d'El bibliobús de la llibertat (i amb estudi introductori)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada