dissabte, 1 de febrer de 2014

1 febrer. Èxode 1939.

A les tres de la matinada arribà a can Sala Rosa Maria Arquimbau, desesperada de no trobar una cambra disponible en tota la ciutat. Gairebé dues hores, amb taxi, havia recorregut tot Perpinyà en va. Ni a les més humils fondes de sisos trobà allotjament. Després de prendre cafè amb nosaltres, tot i l'hora intempestiva, decidí anar en un poble veí on tenia parents. No vaig tornar-la a veure fins al meu retorn a Barcelona, fa uns quatre anys.

Les hores es feien llargues; parlàvem i parlàvem tot repassant el que havia succeït durant els anys de govern republicà, especialment els de la guerra. Ja tot era història. Un capítol més a afegir a la llarga història del nostre poble que hi figurarà amb un final tràgic difícil d'explicar, d'entendre i encara més de superar. Eixorc.

La nit no s'acabava mai. A les set encara era ben fosc. Una remor provinent del garatge de l'hotel, on dormien gran nombre de persones, ens féu aixecar. Per la porta que comunicava amb el restaurant entraren al cafè uns quants homes que ens avisaren que la policia s'enduia els que hi havia al garatge. Nosaltres ens dirigírem a la porta de sortida; barrant-nos el pas hi havia una parella de gendarmes que vigilaven des de fora l'establiment. Ens obligaren a entrar de nou al cafè. Un sots-tinent acompanyat de quatre guàrdies entrà i ens invità a seguir-los a l'oficina policial. Amb nosaltres en sortiren uns quants més que també havien passat la nit al cafè. Al carrer, formats de tres en tres, hi havia una cinquantena d'homes. El sots-oficial ens féu posar davant de l'escamot. Vaig col·locar-me al seu costat. Molts dels qui formaven el grup carregaven maletes o paquets on duien tot el que havien pogut salvar de la retirada. En passar davant de l'autocar Pau Vila ens esguardava des d'una finestra. Autoritzat pel qui manava els gendarmes vaig parlar-li. En pocs mots vaig assabentar Vila d'on érem conduïts, mentre li pregava que avisés a tothom que no es mogués per evitar que en una d'aquestes ràtzies també els portessin a la policia.
Pel camí vaig entaular conversa amb el sots-oficial i em vaig assabentar que ens conduïen a la policia "només" per veure si algú dels detinguts tenia "assumptes" pendents amb la justícia francesa; els qui no en tinguessin els conduirien a les Aras i d'allà al camp de concentració.

- Què us ha succeït? -ens preguntà el comandant de les Aras, en passar llista als qui acabàvem d'arribar. 
- Podeu imaginar-ho. La gendarmeria ens ha detingut al cafè de can Sala, on passàvem la nit. A l'oficina de la policia prou els he mostrat el passaport, ni l'han volgut examinar. M'han dit que a ells només els interessava saber si cap de nosaltres tenia antecedents delictius a França. Que el passaport havia de mostrar-lo al comandant de les Aras. 
- Bé, doncs, ja us en podeu anar, ja sé que el teniu en regla. I els vostres companys, ¿ja en tenen de passaport? Ahir, quan vinguéreu, no me'l mostraren.
- Naturalment; estan inclosos en el passaport col·lectiu visat pel cònsol de França a Figueres, del qual vaig parlar-vos; hi figuren més de setanta persones. El tinc a l'hotel.
- Us crec, però comprendreu que, ateses les circumstàncies, amb les ordres que he rebut, és imprescindible, per a poder sortir d'aquí, la presentació del passaport. Aneu-lo a cercar, els vostres amics us esperaran. No temeu, no els passarà res, us ho asseguro. Si voleu us acompanyarà el sergent; li podreu donar el passaport d'ells i no us caldrà tornar. 

(...)

Dubtava de si tornar de cop a les Aras o abans anar a palrlar amb el prefecte; pensant-ho bé, vaig decidir entrevistar-me amb la primera autoritat departamental atenent el que m'havia dit el cap de la Gendarmeria, que el prefecte em rebria tot seguit. Va rebre'm el mateix secretari del primer dia, el que ens envià a les Aras. En dir-li el nom em féu passar sense fer antesala. 
- Passeu, el prefecte us espera.
Al despatx del prefecte vaig trobar-hi el pintor Josep Maria Sert, que acabava d'arribar a Perpinyà delegat per la Societat de les Nacions per a fer-se càrrec d'un carregament d'obres d'art -tinc entès que procedents del Museu del Prado- que el Govern de la República havia enviat a França amb destí a l'Organització de la Societat de les Nacions a Ginebra.
L'entrevista amb el prefecte fou cordial. Vaig explicar-li el que ens passava. Ell va excusar-se.
- Podeu comprendre que en aquestes circumstàncies és molt difícil d'evitar el que us ha passat. París no vol que Perpinyà es converteixi en una ciutat poblada de refugiats. És necessari poder controlar tothom que hi arriba i per a poder-ho fer és imprescindible desallotjar-la. Seria bo que vosaltres féssiu el mateix, que us n'anéssiu en un altre lloc.
- És el que tractem de fer. La Rectoria de la Universitat de Tolosa fa temps ens oferí, arribat el cas, d'acollir-nos. tinc el propòsit de traslladar-m'hi avui mateix i obtenir de la Prefectura d'aquella ciutat el corresponent permís de residència per als meus companys i a la vegada que us ho comuniquin perquè els lliureu el corresponent salconduit per a traslladar-s'hi. No desitgem ésser considerats com a refugiats. Moltes vegades hem vingut a França com a turistes o simplement per assistir a manifestacions culturals. Aquesta vegada hi venim com a exiliats i sol·licitem la protecció francesa. Us agrairia que em lliuréssiu un salconduit a nom meu per traslladar-me a Tolosa i resoldre d'una vegada aquest problema.

(...)

No havien transcorregut encara dues hores quan amb Capdevila i Mallol, "alliberats", ens reuníem en el petit cafè amb la majoria de companys. Els trobàrem preocupats pel que ens havia succeït.
Mestre Fabra ens comunicà que Gassol havia telefonat confirmant l'arribada d'en Roig a Perpinyà aquella mateixa tarda. 
Vaig assabentar-los de l'entrevista amb el prefecte i del meu viatge a Tolosa per tal de gestionar el permís corresponent per als qui volguessin traslladar-s'hi. Pau Vila em proposà d'anar-hi ell puix que pensava quedar-s'hi a viure acceptant la invitació d'un amic que hi tenia. 

(...)

L'anunci de l'arribada d'en Roig i de la sortida d'en Vila cap a Tolosa tranquil·litzà els ànims dels reunits després del que ens havia passat a nosaltres tres aquella matinada. Els altres temien que pogués passar-los a ells. Gairebé tothom havia decidit el que faria; la majoria anirien a Tolosa, uns pocs a París, la resta cercarien allotjament per les rodalies de Perpinyà. Avel·lí Artís parlava d'organitzar una companyia dramàtica; s'establirien a Canet-Platja, on podrien assajar tranquil·lament i, després, donarien representacions de teatre català a les viles i ciutats del Rosselló.
A poc a poc ens anàvem preparant, sense imaginar-ho, per a un llarg exili. A Agullana, amb Pi Sunyer, havíem parlat de la conveniència de continuar publicant la Revista de Catalunya, on fos, com havia aparegut durant els anys de la guerra, sota la guia de la Institució de les Lletres Catalanes. De cara a l'avenir, l'idioma era l'únic aglutinant que ens permetria de mantenir viva l'esperança en aquella hora dolorosa. 

Enric Roig arribà cap al tard, amb uns milers de francs, no gaires, que repartírem equitativament entre la cinquantena llarga de persones que integraven el grup, de la manera següent: 1.000 francs a cadascun dels que ens dirigíem a París, 500 als qui anaven a Tolosa i 300 als qui restaven a Perpinyà. La diferència quantitativa corresponia, aproximadament, al cost del bitllet del tren en tercera classe. Aviat acabàrem de fer el repartiment. Si tots haguessin volgut anar a París o a Tolosa no hi hauria hagut diners per a més de dues dotzenes. 
Per la meva part considerava la missió acomplida.
Aquella nit poguérem dormir altra vegada a l'hotel, còmodament, en un llit ben tou i amb bons abrigalls. Vaig sopar d'hora i, a dormir com les gallines. Volia aprofitar el bon llit després d'una nit en blanc i una jornada d'ensurts i dificultats, esperant amb ànsia l'endemà que arribessin noves d'en Vila, des de Tolosa, i poder-me'n anar despreocupat cap a París.

Dins del llibre Opus IV. Èxode 1939. De retorn a Catalunya
Miquel Joseph i Mayol (Pòrtic, 1974).
Ara trobable en la reedició que van fer Quim Torra i Jaume Ciurana (Símbol Editors, 2008), sota el títol d'El bibliobús de la llibertat (i amb estudi introductori)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada