(...) Altre cop en marxa. Aquesta vegada junt amb Companys. Anàvem a Darnius, al Mas Descals, on ell pensava instal·lar-se. Les carreteres, cada vegada més plenes d'una multitud afanyosa d'anar-se'; el quadre cada cop més angoixós de l'èxode. Passàrem per Girona amb els carrers encara més embussats de gent, cotxes i carros i, abans d'arribar a Figueres, veiérem al cel l'esquadrilla d'avions enemics, i aviat el retruny de les bombes llançades damunt la ciutat. En arribar-hi poc després, en lloc de trobar-la amb els carrers mig deserts pel recent bombardeig, quedàrem altre cop submergits en la riuada tumultuosa. I en sortir-ne, la carretera que duu cap al Portús, la portada d'entrada a França, anava encara més plena; l'avenç era penós, tallats per freqüents i llargues aturades. A la fi vam arribar al Mas Descals, prop de Darnius, on es guardava una concentració d'objectes de valor artístic i imatges d'alta significació espiritual. Tot estava en ordre, amb Subies, l'encarregat del dipòsit, i els Mossos d'Esquadra com a força de protecció. Companys es quedà a Can Descals i jo, amb el seu auto, vaig tornar-me'n a Figueres i molt més al sud en una incursió que seria la darrera que fes tan enllà.
A l'hora foscant, Figueres feia la impressió d'una ciutat de tràfec i de guerra. Aquest cop fou després de sortir-ne, ja un xic lluny, que vaig sentir el brunzir dels avions i després els espetecs somorts de les bombes llunyanes. Fou ja de nit que vaig arribar a Olot. Quina sensació de soledat, de ciutat abandonada! Al Firal la nit era freda i fosca. El pis de la casa on dormírem era tancat, i l'escala plena de refugiats mig adormits en un malson. Les notícies que em donaren Tarradellas i Sbert eren contradictòries. Sembla que Sbert estigué a la fàbrica d'Indústries de Guerra i n'ordenà l'evacuació. Rondant pels carrers, el germà i les germanes de Companys que han d'anar a Montsolís i els acompanyo en carreteres més desertes en aquelles hores de la nit. De retorn a Sant Hilari hi trobo Tarradellas i continuem junts fins a Figueres. En clarejar, la carretera, la que va a França, estava altra vegada embussada pels combois militars i la gent que marxava, i era ja ben entrant del matí que arribàrem a Agullana. Quatre dies d'andarejar, com si fos sense objecte, i amb l'ànima que, de no sentir-la tan adolorida, hom diria morta.
La guerra 1936-1939. Memòries,
(Editorial Pòrtic, 1986)
Web de la Fundació Carles Pi i Sunyer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada