dimarts, 14 de gener de 2014

L'ofensiva contra Catalunya

L'endemà al matí, dissabte [avui], la principal visita fou la de Pous i Pagès. Estava molt decaigut. Al·ludí al seu desig d'anar-se'n molt lluny, potser a Nova Zelanda. Jo vaig dir-li que la Conselleria de Cultura s'encarregaria de fer sortir tots els intel·lectuals que volguessin fer-ho. Aquell matí també vingué Josep Maria Capdevila amb el mateix objecte. Parlà d'unes conferències que potser podria donar a Montevideo, i es va tranquil·litzar en repetir-li que des d'aquell instant seria per mi una preocupació de les més importants i urgents la d'organitzar la sortida dels intel·lectuals i artistes catalans que decidissin anar-se'n.
Entre els polítics l'ambient psicològic d'incertesa i temor era semblant al dels intel·lectuals. Per tal d'alleujar-ne la desorientació, el mateix dissabte a la tarda se celebrà una reunió dels diputats de la majoria del Parlament i els membres del Ple del partit de l'Esquerra. L'acte tingué lloc en un xalet de les Tres Torres i el presidí Rauret, amb Irla al seu costat. Parlà primer Companys dient que sentia que podria estar-s'hi molt poca estona perquè l'ambaixador de França havia d'anar a visitar-lo. Començà per dir que ell era el capità de l'embarcació i que seria el darrer d'abandonar-la. Fàcil de paraula, explicà, sense profunditzar gaire, el procés polític i la situació en què ens trobàvem, insistint que molt sovint els fets fan canviar la façana política, el clima amb què aquesta actua. Tant en el que deia com en el gest amb què ho afermava, hi havia la tristesa i la recança d'una causa perduda. El Parlament no hauria d'anar a rosegons darrera d'ell, digué; fóra el President que acataria les decisions que el Parlament prengués. I acabà amb una crida a la unió, que les circumstàncies feien més obligada. Un cop Companys fora, la discussió anà a la deriva i es féu confusionària. La reunió, que acabà no acordant-se res en concret, fou una prova més de l'ambient de desorientació i explicable neguit que arreu dominava.
En tant pocs dies, com havien canviat les coses! Quin descens en l'estat d'esperit de tots! Era com quan hom llença un petit cristall a una solució sobresaturada la qual cristal·litza de sobte. En l'atmosfera de tensió, d'incertesa, de temor, les males noves l'havien cristal·litzat en una rauxa de renunciament i de pànic. Amb la consciència de la guerra perduda, les qüestions de caràcter col·lectiu, els manaments dels ideals havien perdut relleu, actualitat, exigència. Cadascú s'acarava irrevocablement al seu propi destí personal. El d'ell i els seus. I la manera d'enfrontar els conflictes previstos i les possibilitats de resoldre'ls avançaven fins a passar a primer pla, amb urgències de qüestions immediates, apressants, cabdals.

La guerra 1936-1939. Memòries
(Editorial Pòrtic, 1986)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada