1 de febrer de 1939

Els soldats franquistes ja són a Vic, però fins avui no s'ha vist a Montserrat cap uniforme militar. Els primers han estat els dels oficials del Servei de Recuperació Artística, Manuel Abizanda Broto, tinent, i Manuel Ballesteros Gaibrois, alferes, fill de l'historiador Antonio Ballesteros i de la bibliotecària de l'Acadèmia de la Història, Maria Gaibrois. Amb ells, hi han pujat dos monjos de la comunitat: Andreu Ripol i Reinald Bozzo. Van intentar arribar-hi fa uns dies, però van haver de desistir: al monestir només s'hi podia arribar a peu. La carretera estava tallada a can Massana, per l'explosió d'unes càrregues de dinamita.

Els ha rebut el pare Escarré, que s'ha presentat com a prior, títol que el cronista està en condicions de saber que aviat li serà atorgat. L'autoritat del pare Escarré està tàcitament acceptada pels monjos, que aquests dies han anat arribant al recinte.

(...)

Al castell de Figueres s'iniciaven els preparatius de la sessió de les Corts anunciada per a aquella nit, la tercera que es convoca en territori català, després de les de Montserrat (1 de febrer de 1938) i Sant Cugat del Vallès (30 de setembre).

La sessió s'ha celebrat als soterranis del castell, que en els seus dos segles d'història ha servit tant de presó com de quadres. El periodista francès Georges Soria ha dit que era un escenari de capa i espasa, i el conegut corresopnsal americà, Herbert Mattews, que segueix la campanya per al The New York Times, ha afirmat que ni tan sols a Cadis les Corts van tenir un marc tan estrany i pintoresc.

S'ha intentat condicionar el lúgubre escenari. Hi han posat algunes estores, la taula de presidència s'ha adornat amb vellut de color violeta, amb l'escut de la República, la bandera tricolor ha adornat la taula del govern i la tribuna ha estat recoberta de brocat vermell. Eren les 10,25 de la nit, quan el senyor Martínez Barrio, que vestia solemnement de fosc, donant els cops reglamentaris amb la maça, que porta a sobre des que va sortir de Madrid, ha declarat oberta la sessió. A la sala, hi havia seixanta-dos diputats, asseguts en bancs toscos, nombrosos representants de la premsa internacional i alguns representants del cos diplomàtic. En total, unes cent cinquanta persones. El fred era tan intens que molts dels presents no s'han tret l'abric.

(...)

El president del Consell [Negrín] ha començat a parlar i ha utilitzat el llenguatge dur que li és habitual: "La caída de Barcelona no constituye un desastre definitivo (...). Hay que parar al enemigo en el territorio catalán que todavía conservamos." 

(...)

Negrín exigeix garanties per suspendre els combats i començar a negociar. I, si no hi ha garanties, la guerra continuarà, en el centre, el sud i a Llevant. De nou, avui, en el castell de Figueres s'ha pronunciat la paraula resistir.

(...)

L'Alt Empordà acull des de fa una setmana totes les institucions de l'Estat i Figueres, fins ara capital de comarca, s'ha convertit en capital política de l'Estat. En el castell, hi ha la Presidència del Govern, la sots-secretaria de la Presidència, la sots-secretaria de Terra i la direcció general de Seguretat. Un cartell, escrit a mà, assenyala el destí que s'ha improvisat en les diferents dependències de la ciutadella.

Diari de la caiguda de Catalunya,

Josep Pernau (Edicions B, 1989).

(Un relat periodístic dels últims 49 dies

de la Catalunya republicana)