dissabte, 1 de febrer del 2014

1 febrer 1939. Els darrers dies de la Catalunya republicana.

CARRERS DEL VOLÓ


He vist, a través dels vidres de l'autocar, la claror de l'alba. No he dormit quasi gens. Quan s'hi veu prou, salto un moment al carrer. Fredíssima matinada. Dono uns quants passos i m'aturo a l'entrada d'un carreró estret i breu, amb cases de pagès menudes, velles ruïnoses. Un rètol em diu que aquell és el carrer de Voltaire, no pas menys. Ho diu amb totes les lletres: Rue de Voltaire. Segueixo el passeig. Altres noms il·lustres, des de Rousseau a Diderot, apareixen a les plaques dels carrers. No hi ha cap dubte que al Voló tenen un consell municipal d'esquerra.
- No us allunyeu gaire -em diu un company.
Les autoritats no volen que els refugiats anem pel poble, i ho comprenem. Qualsevol transgressió agosarada podria dur-nos a un camp de concentració. Dins aquest petit pilatge hi ha una multitud de gendarmes; en tenim ben a prop alguns grups, i altres van i vénen. Sovint travessen el carrer soldats senegalesos, alts i bruns, que són l'admiració de la mainada. Es presenten grups de refugiats, que han vingut per camins de muntanya; els gendarmes, després d'interrogar-los, els diuen on han d'anar.

(...)

IL·LUSIÓ D'INFANT

Mentre jo medito sobre les causes de la tendència liberal i esquerrista que arreu tenen els barbers, el meu fill em fa adonar que a prop del lloc on som, al mig del carrer, hi ha la parada d'una venedora ambulant. Ell, que ha anat a guaitar-la, em parla de les coses qeu hi ha vist, unes coses meravelloses que ja feia temps que no veia: plàtans, pastissos, què sé jo.
- Em vols deixar comprar un plàtan? -em diu amb la veu suplicant d'un gran desig.
Sap ja quant val: seixanta cèntims de franc. I com que ell té, guardades a la butxaca, unes petites monedes franceses que mesos enrera jo li vaig donar -en suma, 1,40 francs- s'ofereix a pagar la cobejada mercaderia amb el seu propi capital. Concedida l'autorització, sse'n va com un llamp al lloc de la venedora, compra el plàtan, l'alça triomfalment i tot seguit es posa a menjar-se'l. Té els ulls brillants i el posat d'un home feliç.
Al cap d'una estona la il·lusió torna a temptar-lo. Ve cap a mi i em diu amb la mateixa veu suplicant, aquesta vegada una mica trèmula per la temença de la denegació.
- Aquella dona ven pastissos. Me'n deixes comprar?
- Ja tindràs prou diners? -li pregunto.
Es treu de la butxaca les petites monedes que li resten i em contesta:
- Em sembla que sí.
Obtingut el nou permís, se'n va cap a la dona de la parada, li mostra les monedes -vuitanta cèntims- i li diu:
- Què podeu vendre'm amb això?
La venedora, somrient, li dóna dos pastissos. Em sembla que hi deu perdre; però vol contribuir a satisfer una il·lusió d'infant. Els pastissos són consumits encara més de pressa que el plàtan. (...) Els infants són rics, perquè viuen d'il·lusions, gran riquesa de la vida.


CAP A PERPINYÀ

A les quatre de la tarda reben la notícia que ens ha estat concedida l'autorització per traslladar-nos a Perpinyà. (...).
(...)
A còpia d'explicacions, de consultes telefòniques i de conferències entre els agents diversos s'aconsegueix al capdavall l'autorització perquè els nostres vehicles entrin dintre la ciutat i hi facin nit. Tenim unes quantes hores de coll. No hi ha, però, gaire confiança en poder-nos quedar a la capital del Rosselló.
(...)
Hem pogut entrar a la ciutat a les vuit del vespre, i fem parada al lloc de la via pública que ens ha estat assenyalat. És una petita plaça, on hi ha restaurants i hotels.
De menjar, ja menjarem; allò que tampoc no trobarem ací és l'hostalatge. Sopem en un d'aquests restaurants, el "Negresco" -un "Negresco" de Perpinyà- i a despit d'haver estat el sopar ben passador, Soler i Pla, en una recaiguda del seu pessimisme, ha dit a un grup d edones, en l'hora del llevant de taula:
- Passarem una misèria terrible!
Algunes dones s'han tornat pàl·lides, i la meva muller, aquest vespre, s'ha trobat malament.
Amb l'excepció d'alguns expedicionaris que s'allotgen en cases d'amics personals, el gros de l'expedició ha hagut de dormir, per segona vegada, als carruatges, que han anat a situar-se en un lloc de parada d'autobusos de línia, al llarg de la barana del canal per on la Tet s'escola. Asseguts dins l'autocar, albirem a l'altra banda del corrent d'aigua, l'ombra del Castellet. Aquesta nit els records de la història ens faran companyia. 


Els darrers dies de la Catalunya republicana. 
Memòries sobre l'èxode català
Antoni Rovira i Virgili (Proa, 1999). 
Primera edició, Buenos Aires, 1940.
Ara reeditat per Acontravent
a través d'una campanya de mecenatge. 
Més informació, imatges i textos en aquest blog

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada