dilluns, 10 de febrer de 2014

10 febrer 1939. L'exiliada.

Avui hem deixat l'ermita que ha estat dos dies molt llargs el nostre refugi, a la vista encara de la terra perduda. Voldria pensar-hi a l'hora d'un comiat potser definitiu.

Altres elements del Cos de Sanitat de l'Exèrcit de l'estat ens han substituït (al capità metge Pi-Sunyer i a mi) en la missió d'atendre els ferits que continuen arribant al Coll d'Ares. Hem vist passar nombrosos amics i coneguts. Ara veig que són molts els qui han sabut complir llur deure fins al darrer moment. I mai no han mancat voluntaris -entre els mateixos soldats ja sense comandament ni obligació- per a baixar les lliteres fins a la masia-hospital -la "Casa Vermella", en diuen. Després, famèlics, esgotats, cansats de patir, fan cap, automàticament, a Prats de Molló, a desgrat de saber que allí els enxamparan i els portaran al camp de concentració. Però saben també que els donaran alguna cosa per a menjar i un jaç de palla.

En el curs del matí del dia d'ahir, van arribar a la "nostra" ermita, barrejats amb d'altres fugitius, cinc carrabiners desl que, fins fa poc, vigilaven la frontera. Ja no hi havia res a vigilar. Tots cinc eren joves, gairebé barbamecs. Per tal de lluitar contra el fred, van fer una foguera, però la llenya humida no volia flamenjar. Arraulits, encerclaven el feble brasal. Tots els papers que van trobar escampats per allí van fer cap al munt. Aprofitant la flamarada, un dels carrabiners (sense dir un mot i amb una estranya decisió), després de treure les bales del seu màuser, agafà l'arma pel canó i posà la culata al foc. Al cap de poc temps, una flama viva sorgí de la fusta seca. Els altres quatre es van mirar, estupefactes, no sé si de l'acció que presenciaven o del seu resultat. I l'un després de l'altre, en un moment, van imitar llur company. Les cinc culates flamenjaven i els canons formaven una estrella...

De sobte, pel caminal (traçat sobre la neu pel trepig) que baixava del Coll d'Ares, van veure avançar un comandant de carrabiners seguit d'un escamot de subordinats. Era un home alt, amb la tempa grisa. En veure'l, els cinc de la foguera es redreçaren i mecànicament, van saludar. El comandant alçà el braç per correspondre, però aleshores va veure el foc amb els fusells ja mig carbonitzats i la seva mà restà, un moment, indecisa en l'aire. Greu, seriós, intentà de dir alguna cosa. Què hauria pogut dir? El que veia era definitiu i cap mot no va sortir de la seva boca contreta. Devia comprendre que en aquella hora, els fusells dels vençuts ja no eren sinó un tros de fusta per a cremar. I quan els fusells només són això, els comandants... Tot, doncs, era inútil, acabat. L'home de la tempa grisa va mirar, amb tristesa, els homes que tenia al davant i els que portava al seu darrera, saludà, ara sí, d'una manera completa, va desfer amb un gest expressiu la petita formació rerassagada i, sense dir res, reprengué tot sol el pas, camí de Prats de Molló.

(Dietari de l'exili 1939-1940),
(Pòrtic, 1976)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada