dimarts, 11 de febrer de 2014

11 febrer 1939. L'exiliada.

Ahir, en deixar l'ermita, a migdia, havent acabat totes les provisions que portàvem (un bocí de pa sec i un pot de llet que guardàvem en reserva), Pi-Sunyer i jo vam enfilar la sendera, ja molt fressada, que porta a Prats de Molló, on els francesos han establert el primer camp destinat a concentrar els refugiats que han passat la frontera pel Coll d'Ares. Però la nostra intenció no era pas d'entrar al camp ni tan sols al poble, sinó al revés, és a dir, defugir l'un i l'altre amb el propòsit d'arribar a Corsaví, un poblet on resideix la família del doctor Bosch i Gimpera, molt amiga dels Pi-Sunyer. Allí descansaríem i l'endemà (o sigui avui) amb quatre salts ens plantaríem a Illa, on hi ha els pares del meu amic, amb residència legal, de ja fa un cert temps, a França. Aqueixes circumstàncies representaven la salvació per al meu company d'èxode. Pel que fa a la meva situació...

Pensàvem dur a bon terme el nostre projecte amb el concurs d'un mapa Michelin, molt detallat, d'aquests sectors, i, no ho caldria dir, molt ben estudiat. Teòricament, el pla no podia fallar. L'etapa més difícil era la primera: recórrer, de nit, vorejant gairebé sempre el riu Tec, els vint-i-cinc quilòmetres que separen Prats de Molló de Corsaví.

(...)

Jo vaig de paisà dintre d'aquesta gavardina rebregada que ja fa molts dies i moltes nits que no m'he tret del damunt. L'única cosa militar de la meva indumentària són les botes, ja força fatigades. He deixat als ferits de l'ermita tot el que no m'ha semblat indispensable i he encabit la resta dintre la coixinera que porto a l'espatlla...

(...)

Trobem grups de fugitius que seuen al peu dels arbres i es mengen tot el que tenen. Ara ja no cal deixar res per a l'endemà. La majoria són -eren- militars i porten encara l'uniforme. 

(...)

Quan els estels comencen a millarejar sobre l'aigua del Tec, emprenem la marxa. Defugim el pont sense, però, deixar de sentir el cant del riu que ha de ser el nostre guia. Avancem amb precaució, pas a pas, car a penes s'hi veu. Torna a fer fred. Sentim la fressa dels arbres i el cant dels tòtils nocturns barrejat amb el murmuri del riu.

(...)

Rera la porta una veu pregunta, en francès, què desitgem. En Pi li contesta, també en francès, que anem a Corsaví, que ens hem perdut i que li agrairíem que ens orientés. 
Contrariàment al que suposàvem i al que era lícit de creure, l'home -un home completament normal, vestit normalment, com un pagès- ha obert la porta i ens mira des del llindar il·luminat.
- Sou catalans? -pregunta, literalment. I acompanya la qüestió amb un gest expressiu, assenyalant l'altra banda del Pirineu.

Ens va fer l'efecte que ens coneixia i que ens esperava. Vam dir la veritat, tota la veritat. Encara no li havíem vist la cara i ja ens acompanyava en cerca de la carretera de Corsaví; millor encara, d'un camí vell que no utilitza gairebé ningú i on serà molt difícil que els gendarmes ens enxampin. Abans d'acomiadar-se, l'amable guia va voler segellar la seva acció amb un obsequi impagable: un paquet de cigarretes que tenien el perfum perfecte de la fraternitat humana. No vam arribar, ho repeteixo, a veure-li la cara, i si jo fos un home de fe, el divinitzaria.

(...)

L'oficial [francès] ha fet parar el primer camió que ha passat vers l'esta i ha dit al xofer que ens deixés a la gare d'Arles, és a dir, a l'hospital improvisat a l'estació del ferrocarril; però el xofer ho ha fet tan bé que en comptes de portar-nos a "dintre", ens ha deixat a fora. (I ara podríem fugir...si volguéssim). Hem donat una volta pel poble i després hem menjat una barra de pa -mitja cada u- i hem begut un gran got de llet. El pa era blanc, tou, de crosta daurada i cruixidora.

Escric aquestes notes sobre una taula del bar (on hem pres la llet) de la plaça major, història de descansar una mica. Amb el que resta del producte obtingut pels prismàtics, el meu amic ha pogut telefonar a Illa i parlar amb el seu pare.
Arles del Tec és un poble pla, net, fragant i encerclat de muntanyes. Fa un dia estranyament primaveral.
(Dietari de l'exili 1939-1940),
(Pòrtic, 1976)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada