dimecres, 12 de febrer de 2014

12 febrer 1939. L'exiliada.

Ahir, a les dues de la tarda, vam entrar a la gare d'Arles... En Pi ja sabia que el seu pare vindria a cercar-lo amb l'autorització necessària per a treure'l del camp -car, de fet, això és un camp de concentració; un clos, voltat de filferros, amb dos compartiments; l'un a l'aire lliure, on ara comencen a bastir unes barraques rudimentàries; l'altre, format per uns vells dipòsits o magatzems de l'estació, sota teulada, on van encabint els malalts-. Només la via del tren -una via morta- separa un indret de l'altre. En tots dos hi ha gent que crida -els francesos-, i gent que calla -els refugiats.

A nosaltres, al meu company d'aventures i a mi, ens han portat (després d'un breu interrogatori al moment d'entrar al camp tot just vigilat) en un dels coberts del que els francesos anomenen l'Hôpital, amb la indicació de començar a treballar. Aquest hospital és un lloc ben poc hospitalari. Els ferits són ajaguts sobre uns empostissats sense matalàs, molt semblats al que serveixen per a dormir-hi els soldats del cos de guàrdia a les casernes... I com que d'aquesta mena de llits no n'hi hi ha per a tots, altres dissortats jeuen a terra, sobre la palla. Entre l'olor d ela pols, de la suor, del pus i del pixum, els gemecs no cessen mai.

Sembla que la confusió prové, en primer lloc, perquè es tracta d'un camp improvisat a corre-cuita davant l'allau de carn humana que ha baixat, en pocs dies del Pirineu, i, segonament, perquè el nombre dels ferits i dels malalts sobrepassa de molt tot el que havien previst.

Cap a mitja tarda arriba el doctor August Pi i Sunyer en cerca del seu fill, i, al cap de poca estona, tots dos abandonen el trist aixopluc. Al moment del comiat, el meu amic m'ha fet dos presents: els cinc francs que li restaven de la venda dels prismàtics, i el seu magnífic capot militar, que ell ja no necessitarà i que a mi pot fer-me un gran servei. M'ha promès realitzar gestions prop d'alguns amics (entre ells Martí Rouret) actualment a Perpinyà on, segons el doctor Pi i Sunyer, estan organitzant una oficina d'ajut als refugiats. Amb aquesta engruna d'esperança m'he trobat, al cap de pocs moments, completament sol enmig dels grups que van i vénen, sense objecte i tan esmaperduts com jo, sota el cel ras del primer clos. Ací, almenys, un hom pot respirar, per bé que comença a sentir-se el fred.

(...)

Arriba un dels companys (es diu Serra, o Serres) i ens comunica que havia pogut obtenir autorització per a sortir de l agare i anar a dormir a l'Asil de Vells (una casa desafectada) d'Arles.

(...)

Hem pogut sortir del clos filferrat mitjançant la presentació del permís que portava en Serra, permís atorgat pel metge -i cap de sanitat- del camp de l'estació on demà començarem a treballar.

Són les nou de la vetlla, i ens permetem el luxe de prendre un cafè al Bar de la Gare. Paga un dels companys amb un duro de plata (en té d'altres que duu en un maletí negre) i li tornen, de canvi, cinc francs.
Quina tranquil·litat pels carrers!

(...)

Els cinc catalans dormirem en una habitació molt espaiosa i alta de sostre, ajaguts sobre un tou -força respectable- de palla, embolicats amb una manta -cadascú la seva- i jo, de més a més, amb el capot de Jaume Pi-Sunyer.

(Dietari de l'exili 1939-1940),
(Pòrtic, 1976)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada