diumenge, 2 de febrer de 2014

2 febrer 1939. Els darrers dies de la Catalunya republicana.

Ens hem aixecat de matí, si us plau per força. Massa de matí. Encara no s'hi veu. La policia i la gendarmeria van a la recerca dels refugiats que s'han introduït a Perpinyà sense autorització i compareixen davant dels nostres vehicles uns gendarmes que ens donen a tots els homes l'ordre de baixar.
Ja som a baix, al mig del carrer, agrupats i arrenglerats. I altra vegada les mateixes explicacions que hem donat deu o dotze vegades des del Portús a Perpinyà: qui som, d'on venim, on anem, què ens proposem, quins documents tenim. Molts de la colla exhibeixen llurs passaports en regla. El resultat és satisfactori. Podem tornar als cotxes; cal, això sí, que obtinguem tot seguit una autorització personal i escrita per a restar a Perpinyà.

(...)

¡Compte, a sortir fora del vehicle i sobretot a allunyar-se'n gaire! Rondes de gendarmes van pels carrers de Perpinyà i demanen els papers a tota persona que els sembla que fa cara de refugiat, especialment si porta farcells o maletes. Els estrangers que no tenen els papers en regla -i tal com les autoritats els volen ara, no els té en regla quasi ningú- són detinguts i portats al camp de concentració.
A mig matí l'alarma és extraordinària entre la nostra gent. Sabem que han estat detinguts una pila de companys dels dos sexes: Avel·lí Artís i la seva família, Domènec Guansé, Anna Murià, la senyora Baldó de Torres. Hom fa gestions i al cap d'un parell d'hores són alliberats. L'esverament és general en els nombrosos refugiats que hi ha a Perpinyà. Els més prudents dels nostres companys aconsellen de no moure'ns del carruatge. Però tots sortim, un moment o altre, bo i procurant no aturar-nos ni formar grups, a fi de no cridar l'atenció. Mentre anem i venim, ens sembla que cent ulls ens guaiten i que cada vianant és un policia o un espia.

(...)

Aquest migdia encara hem dinat al restaurant. Però Pau Vila ens adverteix que el fons col·lectiu de l'expedició, facilitat per la Conselleria de Cultura, s'ha exhaurit. La cosa greu és que l'exhauriment ve quan encara no ha arribat a mans dels expedicionaris la modesta quantitat de francs que, en principi, ens ha estat assenyalada. (...) Els qui no tenim francs propis, ni manera d'obtenir-ne amb bitllets espanyols "de sèrie" (és a dir, posats en circulació abans de la revolta militar) ens trobem en una situació difícil.

(...)

On dormirem els que no tenim francs per anar a l'hotel o a l'hostal? Haurem de dormir als carruatges; ja ens hi anem acostumant. Ara els vehicles que ens serveixen de dormitori estan situats més enllà del canal, al costat d'una placeta. Hem de repetir l'exercici de dormir asseguts. Som tants, que no hi ha lloc per a estirar-se.

(...)

El fred, però, es declara contra mi. Prop del meu seient, l'autocar té un ample forat per on entra un corrent d'aire. A despit d'haver tapat el forat amb papers i cartons, tota la nit sento, com una fulla d'un ganivet molt fi, l'aire tallant de la nit perpinyanesa.

Els darrers dies de la Catalunya republicana. 
Memòries sobre l'èxode català
Antoni Rovira i Virgili (Proa, 1999). 
Primera edició, Buenos Aires, 1940.
Ara reeditat per Acontravent
a través d'una campanya de mecenatge. 
Més informació, imatges i textos en aquest blog

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada