Barcelona, 2 de febrer de 1939

La Candelera: per molts anys, pare! Avui en fa cinquanta. Li cendregen els pocs cabells i s’ha aprimat molt. Està content perquè al despatx han reprès la vida normal, sense represàlies i ell mateix va anar a obrir el primer dia, perquè li tenen molta confiança. S’estima la feina i ja torna a portar la roba d’uniforme, amb els botons de “plata” i la solapa cordada fins a dalt, la gorra amb viseres i espardenyes. N’està orgullós, perquè quan va uniformat així tothom el respecta. Estimat pare! Un dia tindràs els cabells blancs i potser un dia seràs avi, et diran “avi”. La mare pateix més, perquè porta la casa i no té la salut d’ell. Ho hem celebrat una mica a la tarda, com que és festa, hem anat al cinema. Ens hem hagut d’alçar i posar el braç enlaire. El pare no ho volia fer però la mama l’ha estirat. Se sentien crits d’”¡¡en pie, en pie!!”. Sortia Franco a la pantalla. Ara no toquen les sirenes d’alarma però ara toca això. Tinc aquest dietari ben guardat.

Dies de memòria 1938-1940:

diari d'un mestre adolescent, 

Joan Triadú

(Edicions Proa, 2001)