diumenge, 23 de febrer de 2014

23 febrer 1939. Maurici Serrahima.

El dia 23, amb en Roger Simonet, vam tornar cap a Bordeus. 

En els dos die següents, van arribar en Trias i en Ferran Ruiz. I, com a primera providència, vam anar, amb el pare Dieuzayde i en Raymond Dupouy, a veure el bisbe de Dax, monseigneur Mathieu, president oficial del Comité. Visita molt llarga -més de tres hores- i molt interessant, on vam lligar tots els caps. Si no m'erro, va ser allí on vam decidir substituir el nom oficial de Comité National Catholique de Secours aux Basques pel de Comité National Catholique de Secours aux Refugiés d'Espagne. Diria que vaig ésser jo el qui va proposar que poséssim Refugiés d'Espagne en lloc de la fórmula inicial Refugiés Espagnols que ells havien proposat. Coneixedors dels bascos, i pel que havien parlat amb nosaltres, no els va costar gaire d'acceptar-ho.

Bé; en aquella llarga entrevista amb el bisbe de Dax va quedar decidida la nostra intervenció -la d'en Trias, la d'en Ferran Ruiz i la meva- com a membres actius del Comité, sotmesos només a l'autoritat dels qui el dirigien; és a dir, del pare Dieuzayde i d'en Dupouy. L'endemà, que era diumenge, vam anar tots tres a dinar a Chamberlenne acompanyats per en Roger Simonet; era un obsequi que ens feien, però hi contribuïa una curiositat per conèixer l'equip que formàvem. I, el dilluns, ens vam incorporar ja a la feina. La nostra situació va quedar resolta: ens distribuiríem entre els tres centres d'activitat del Comité: en Trias a París, en Frran Ruiz a Perpinyà i jo a Bordeus. Cobraríem cadascun mil francs cada mes, i ens pagarien les despeses que l'actuació produís. Teníem, per tant, i encara que fos amb una certa modèstia, la vida assegurada.

Memòries de la guerra i de l'exili II
(1938-1940)
(Edicions 62, 1981)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada