diumenge, 23 de febrer de 2014

Rabadà

Era un dia d'aquests amb boira, tapats i freds, que no ve gens de gust sortir a córrer. Però enduta per una heroïcitat fictícia, accelerant el pas per sentir una punta d'escalfor, em vaig endinsar en el bosc de Malhivern, a la Garriga. Vaig creuar la via per la banda de can Terrers on, amb imaginació i sense les ulleres, penses que sortirà de les runes un romà de túnica prima a fer-te adéu, sense notar el fred ni el vent. Bufa el vent... La resta de món fantàstic ja el posa Malhivern. Un tros enllà, el camí fa baixada, quatre pedres de torrent, una mica de desordre, i després una bona pujada, desigual, amb un xaragall dels que amoroseixen les cames. Quan mirava de no entrebancar-me enmig del xaragall -no el subestimin, l'esforç de no caure-, una estampa i una ventilació descompassada van fer que m'aturés. En veritat, va ser més l'estampa que la ventilació. Un petit ramat d'ovelles envoltava un pastor vellet, un rabadà que avançava amb passos lents i gran esforç, ajudat d'unes crosses molt gastades. Feia l'efecte de sostenir un equilibri fràgil, d'ai al cor, però avançava. Les ovelles i un parell de gossos l'agombolaven amb l'aire d'estar-hi més que avesats. Com si aquella estampa fos d'allò més natural, i, en el fons, harmònica, com si no pogués ser d'altra manera. Em va hipnotitzar. I després em vaig sentir ridícula amb les malles, els bufs, les dues samarretes i el tallavent, bufant al costat del xaragall. Vaig girar cua i me'n vaig tornar. 

(Article publicat a la contra del diari EL 9 NOU del Vallès Oriental el divendres 27 de desembre del 2013)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada