–Vós –va dir el primer dia –només teniu un simple refredat. Ara, moralment... Què us passa?
Vaig explicar-li les calamitats sofertes darrerament, la meva angoixa pel fet de no saber res de la dona i del fill, la precarietat de la situació, etcètera.
–Vós –digué el bon metge– igual que jo i milers d’altres, som com els supervivents d’un gran naufragi que encara lluiten contra el mal temps. Deixem de banda les causes, i les culpes, i sapiguem mirar la realitat de cara a cara com els antics afrontaven el destí. Mentre serem vivents, la història continuarà per a nosaltres. Penseu que això d’ara, ací i allà, passarà, com tot passa, i que l’adversitat ens farà forts. Vós retrobareu els vostres, vindran temps millors i l’època actual semblarà només un malson. Penseu també que, a la curta o a la llarga, se’ns farà justícia. No hem estat tan bons com els nostres ideals, però tampoc tan dolents com diuen alguns. Tot s’aclarirà, ja ho veureu...
Les paraules del doctor Solé i la van resultar no solament terapèutiques, sinó profètiques. Abans d’ahir, en efecte, quan el meu estat físic començava a millorar (i el moral, no ho cal dir), arribà a casa la senyora Magdalena l’amic Francesc Estrada. Havia rebut el meu telegrama i havia fet el viatge París-Perpinyà... en bicicleta. Abillat d’excursionista i amb la motxilla a l’esquena, jo gairebé no l’hauria conegut. I ara veig que el seu rostre d’anarquista sentimental, coronat per una cabellera esventada, no ha canviat gaire del temps en què ramblejàvem plegats. Després de parlar una bona estona, va dir-me que ell continuaria pedalejant fins a Tarascó (d’Arieja), on viuen la seva mare i un germà amb els quals s’estaria fins a la fi del mes. I que l’endemà, primer de març, ell i jo ens trobaríem, a les 8 del vespre a l’estació de Tolosa per tal d’agafar, tots dos, el tren de París. Així vam quedar, i jo encara no me’n sé avenir. Admirable amic!
Martí Rouret també ha vingut a veure’m tres o quatre cops. Ahir va marxar cap a Niça, on té la dona i una nena de vuit o nou anys. La senyora Magdalena m’ha dit que li havia liquidat el meu compte. Un altre que també es porta bé.
La marxa de Rouret em fa pensar d’escriure a Terré (del qual tinc l’adreça) a Niça. Com que sé que té amics i contactes en molts llocs, que s’escriu amb molta gent i que és un devorador de diaris, li prego de no perdre el contacte i de comunicar-me, a París, qualsevol cosa que em pugui interessar.
(Dietari de l'exili 1939-1940),
(Pòrtic, 1976)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada