27 febrer 1939. L'exiliada.

Em sento força bé i passo bona part del matí al Centre Català. No les tinc totes, però em cal llegir les llistes (ja cada dia menys nombroses) de les persones ingressades als refugis habilitats per a dones i criatures. Ni rastre dels meus. Tinc el presentiment que no són a França. A tot risc, escric a Barcelona. I passo pel comitè de la Creu Roja, on també tenen llistes, que llegeixo. Parlo amb la noia que en té cura, li dono el nom de la dona i l’adreça de l’amic Estrada a París, amb prec d’escriure-m’hi si el nom que li dono apareix en algun indret. I formulo el mateix prec als funcionaris de l’oficina del terrat del Centre Català.

Els diaris parlen de la mort del papa Pius XI –fa tres o quatre dies-. Parlen també del proper acabament de la guerra espanyola, de les conseqüències que aquest final pot tenir i de les possibles solucions per a resoldre el problema dels refugiats. El més clar és que França no pot mantenir indefinidament milers i milers de persones desmoralitzades i desmoralitzadores, mena de cos estrany, monstruós, receptor i transmissor de toxines. Pel que fa a les dones i als infants és un crim de lesa humanitat, etc. la premsa d’esquerra fa remarcar que no hi ha incomprensió del poble francès (sobre el problema), al qual es fa un tort de creure’l solidari de l’acció, sovint brutal, dels agents de l’autoritat. Una cosa és el poble i una altra la policia i els gendarmes. I això no passa únicament a França, sinó arreu del món.

L'exiliada

(Dietari de l'exili 1939-1940),

Artur Bladé i Desumvila

(Pòrtic, 1976)