dilluns, 3 de febrer de 2014

3 de febrer de 1939

Al matí he entreobert de seguida la finestra i he vist que els soldats de la columna Líster encara no havien marxat: hi havia unes figures arrecerades a la paret de l'estable, vora el foc. L'avi ha anat al poble, amb la intenció de portar pa, però ha tornat al cap de poc i ha dit que no ha gosat anar més enllà de can Trabal, perquè se sentien molt a prop els espetecs de les metralladores. "He tingut por -deia- que m'arribés alguna bala". Tot el matí hem observat els moviments dels soldats que eren a casa i pels voltants. 

(...)

A quarts de dues de la tarda van trucar a la porta: eren el comissari polític i els dos capitans que venien a escalfar-se a la cuina. Trap, trap, trap... Jo sentia des del llit el pas d'aquells homes que no seran per a mi sinó unes petjades sonores i unes veus. Han estat molta estona a casa i no s'han mogut quan la meva gent s'han posat a dinar. Però cap a les tres han trucat i un soldat ha entrat a avisar-los: els he sentits enraonar gairebé davant mateix de la meva porta. M'ha arribat distintament el mot "Viladrau". Tots han marxat de seguida i l'únic que s'ha acomiadat ha estat el comissari. Un moment que s'havia quedat sol a la cuina ha dit a la Josefina: "Le voy a hablar con franqueza: en cuanto nos marchemos nosotros llegarán ellos."

(...)

Tot d'una s'ha sentit el bronzit d'un avió i he decidit que tothom baixés a l'antiga cova de can Bofill, cavada a la gresa. Hi hem entrat amb una espelma i jo portava un pic i una pala. Els nens eren vora meu: la Roser volia donar-me la mà, però la Maria estava tranquil·líssima, inconscient del perill. La Núria (muller d'en Bofill i Ferro) em parlava de la conveniència d'obrir el pas que comunica la mina de la casa amb la més llarga, que travessa tot el turó dels Sis Avets. No gosàvem fer-ho, per si els presoners fugitius hi fossin.

(...)

Com que no se sentia cap avió, hem sortit alguns de la mina i ens estàvem al voltant del foc, a la cambra fosca i mal endreçada on hi ha la porta de la mina, dins un núvol de fum que ens feia plorar els ulls. (...) Hi havia, a més dels de casa, les famílies Bofill i Fornells i alguns veïns: els de cal Ferrer, el noi de can Garrofó, l'Antoneta masovera.

(...)

En aquell moment ve la Roser, excitadíssima, i, depsrés de fer callar la gent que parla, em diu: "A la porta hi ha uns soldats que em diuen que són d'en Franco". Jo prego la senyora Magdalena (sogra d'en Benet Fornells) que hi vagi. Al cap de poc m'acosto fins al peu de l'escala i sento uns grans crits, que semblen de la Sinda: ¡Ya pueden salir! Pujo ràpidament l'escala i veig uns soldats moros que parlaven amb la Roser i la Sinda. (...) Jo em mirava aquells dos marroquins, amb la xilaba brodada, els ulls vius i misteriosos. 

(...)

Després hem pujat tots al pis de casa. El moro tangerí m'ha dit: "Subamos ahora; luego ya volveremos aquí". Em mirava amb un cert recel, com un hipotètic presoner de guerra; al capdavall jo era un home jove, trobat en una casa des dels voltants de la qual s'ha resistit durant dues hores contra les tropes franquistes.

El vel de maia.
Dietari de la guerra civil (1936-1939)
(Edicions Destino, 1975)
Escrit des de Viladrau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada