4 de febrer de 1939

M’he despertat a les vuit. M’he afaitat i he quedat amb la cara neta d’una barba de vuit dies. L’assistent de l’alferes m’ha acompanyat fins als Sis Avets, on l’oficial ha passat la nit. Al conreu hi havia la seva companyia: moros amb fes o turbant, bruns, alguns d’aspecte molt salvatge. Els sis presoners quees van amagar vora el pati de casa ja eren tots amb l’alferes: aquest matí han sortit de la mina –on s’havien tornat a refugiar per a la nit-. Tots tenien un aspecte lamentable: barbuts, malgirbats; a la cara duien el reflex de les emocions d’aquests dies terribles. (...)

El Pirineu era blanc, assolellat, en el matí pur de febrer. El brogit de la guerra tenia una estranya i terrible majestat en aquell paisatge de neu i de boscos. Després he anat al poble. Uns nens marcaven el pas a la plaça i cantaven un himne. (...) Tornant del poble, passo uns moments de pànic. Un moro m’atura vora can Vinyes, i no es vol creure que vinc de buscar pa del poble (...). I en veure que era tou, s’acaba de convèncer i m’acompanya un tros camí de casa. Però jo no estava gens tranquil.

Al parc de casa veig tot de moros acampats i al pis trobo dos alferes i també l’avi, que un oficial ha acompanyat des del pujolar. (...) A la tarda reposo i cap al tard vaig amb la Josefina per si es veuen disparar els canons. En pujar cap als Sis Avets sentim les campanes d’Espinelves. Això vol dir que les tropes franquistes acaben d’entrar-hi. Fa una tarda clara i tranquil·la. Les metralladores se senten cada vegada més lluny. Però una canonada pròxima, fortíssima, trenca tot d’una el silenci pur del capvespre.

El vel de maia.

Dietari de la guerra civil (1936-1939), 

Marià Manent

(Edicions Destino, 1975)

Escrit des de Viladrau.