dimarts, 4 de febrer de 2014

4 febrer 1939. Els darrers dies de la Catalunya republicana

A primera hora del matí vénen alguns companys a l’autocar. La recerca de refugiats continua, i hi ha hagut noves agafades. (...)

-No podem seguir a Perpinyà! –s’exclamen els companys.

Els explico que en aquest departament fronterer els refugiats polítics no hi són ben vistos. És cosa d’anar més endins de França. Però el viatge costa diners, i hem d’esperar que la Generalitat ens enfaciliti.

En el terrat del Centre Català, ple d’un sol daurat i fort, els grups de refugiats parlen de la guerra. Ja no hi ha optimistes, ni tan sols optimistes relatius. El pessimisme és unànime, absolut. (...) Hi ha qui, avançant-se als fets, declara:

-Els feixistes són a Figueres.

Negrín encara ha tornat a dir que la victòria de la República és segura. Ja no se’l creu ningú; no es creu ni en la seva sinceritat. Hom comenta el cas Negrín. (...)

És just de reconèixer que Negrín aconseguí, en la primavera de l’any passat, una galvanització de la resistència republicana, un redreçament de les energies bèl·liques i cíviques. Les seves consignes produïren un considerable efecte al començament. “Resistir avui per vèncer demà!” (...) El poble li obrí un crèdit de confiança. Quan hom creia inevitable la caiguda de Catalunya i l’arribada de l’enemic a Barcelona, l’ofensiva va ésser deturada a les vores de l’Ebre i del Segre i després, en ple estiu, l’ofensiva republicana de l’Ebre català revifà les esperances, com mesos abans les havia revifades la presa de Terol. (...)

En la direcció de la guerra, Negrín no ho ha fet pitjor ni millor que Prieto. Però si aquest pecava de massa pessimista, aquell pecava de massa optimista. Pe`ro les dues majors culpes de Negrín com a governant, són l’haver imposat un caràcter partidista –no ja polític- al comandament de l’exèrcit de la República, i l’haver donat als catalans la sensació que, àdhuc dins el règim republicà i en els moments transcendentals d’una guerra, eren manats i malmenats per una gent hostil.

La propaganda de Negrín, dels seus subalterns i dels seus òrgans periodístics ha tingut un sentit d’espanyolisme tradicional, hegemònic i absorbent que ha disgustat els catalans i els ha fet dir: “Aquests són tan unitaris i anticatalans com els altres!” (...) I a la frontera mateix, en les hores de l’èxode, molts catalans –entre ells alguns diputats– han sentit encara les injurioses vociferacions i malediccions anticatalanes d’alguns energúmens de l’exèrcit republicà. (...)

Hi ha bones noves. No pas del front de guerra, sinó de la caixa de la Generalitat. I les noves es confirmen. A la tarda hom comença a repartir els socors. Uns quants amics marxen avui mateix cap a Tolosa amb llurs famílies. Nosaltres quatre marxarem demà.



Els darrers dies de la Catalunya republicana. 
Memòries sobre l'èxode català
Antoni Rovira i Virgili (Proa, 1999). 
Primera edició, Buenos Aires, 1940.
Ara reeditat per Acontravent
a través d'una campanya de mecenatge. 
Més informació, imatges i textos en aquest blog

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada