Aquella nit, els germans Trabal, en Gasch, l'Oliver, l'Obiols, en Montanyà i jo vam "desertar" camí de les Illes, el primer llogaret francès que es trobava a l'altra vessant del coll de Manrella. Què en trèiem, de quedar-nos? A can Mallol, l'última masia que ens sortiria al pas abans de passar la ratlla, els masovers i una parella de mossos d'esquadra seien al voltant d'una foguera. A distància ens havia atret la vermellor de les flames que llepaven el xai a l'ast i la seva trasbalsadora fragància.
- Bona nit.
- Bona nit.
El masover va oferir-nos una llesca de pa, un tros de carn, un got de vi i un pedrís vora el foc. Són detalls que no s'obliden. Haurien de passar catorze anys abans no tornéssim a tastar el pa de casa.
En la fosca, el camí era indecís, perdedor. Ens vam equivocar moltes vegades abans d'arribar al cim. Finalment una pedra termenal va indicar-nos que ens trobàvem a ratlla de frontera. A baix, al peu de la carretera fonda i entenebrida, s'arrengleraven les dues dotzenes mal comptades de cases de les Illes. Eren quarts de sis del matí. El cel era tot estrellat. Per defensar-nos del fred i de la fatiga ens vam refugiar en un casalot enrunat i abandonat a mitja vessant de la collada, i bon punt es féu de dia i al poble van obrir les primeres portes, vam afanyar-nos a baixar.
Sense tenir temps de menjar-nos la gran llesca de pa blanc que el flequer va oferir-nos, un gendarme ens obligà a prosseguir el camí fins al Voló.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada