En una conversa amb un estimat amic, a Can Perxers, havia dit jo:
- Aquest èxode serà el més gran que mai s’hagi vist en la nostra història. Centenars de milers de catalans sortiran de Catalunya.
- No! Alguns milers –va rectificar ell.
- Centenars de milers –vaig insistir.
- Milers i prou –va insistir l’amic al seu torn.
Era jo qui tenia raó. (...) Els reglaments, instruccions i disposicions de les autoritats franceses han estat desbordats per la grandària del fenomen. Una veritable allau humana ha desfet, per uns dies, el traçat de la ratlla fronterera. Ara sí que no hi ha Pirineus! (...)
Em cal interrompre les meves reflexions per a ocupar-me de coses immediates. A quarts de dotze surto del Centre Català. Aquesta tarda he de marxar amb la meva família cap a Tolosa, i encara no sé cap on cau l’estació del ferrocarril, ni per on s’hi va. (...)
El tren, m’han dit, marxa a les set del vespre. Som previsors i a les tres vaig a prendre els bitllets. El qui els despatxa és català i en català em parla. (...) Mentre la meva família seu en un banc de l’estació, durant la llarga espera jo em lliure a l’exercici del passeig, amunt i avall de l’andana, en la mitja claror constel·lada de llums ferroviaris. (...) Fa sis dies que sóc fora del territori de l’Estat espanyol, i aquesta nit sortiré del Rosselló per a entrar al Llenguadoc. Deixaré els germans rossellonesos per anar a casa dels cosins llenguadocians. Del temperat hivern perpinyanès passaré al dur hivern tolosà.
El Castellet, la Llotja, el Palau Reial, la Tet els carrers i els habitants de la capital rossellonesa, m’han fet sentir encara a Catalunya, tota Catalunya, la de tots els països catalans, la del passat i la del present. No m’he trobat foraster en aquesta antiga ciutat catalana. Recordo aquella frase dels documents dels segles XVIè i XVIIè: “Aquests Principat i Comtats...” El Principat és la Catalunya estricta; els Comtats són els de Rosselló i Cerdanya.
Sento, tangible, la unitat catalana.
(...)
Ara que Catalunya ha caigut, trencada, esclafada, vençuda per la força; ara que volen esborrar el seu nom de la geografia, el seu idioma de la literatura, el seu amor dels cors; ara que Catalunya sembla que es desfaci i desaparegui en el clot negre de la persecució i de l’odi; ara que centenars de milers de catalans han de sortir de la pàtria envaïda pels vell enemics i per enemics nous; ara que és una hora de dolor i d’amargor, el meu pensament nacional s’afirma amb més vigoria. Enmig del present desolat i tràgic, poso la meva esperança en els dies que vindran, en el dret que triomfarà, en les llibertats que es restabliran, en la llengua que persistirà. No em descoratjo, no renuncio, no deserto. I somnio en la més gran Catalunya, la més gran pel territori, la més gran per la llibertat, la més gran per la civilització. De la màxima dissort, sortirà el definitiu redreçament de la nostra història, si els catalans sabem aprofitar les duríssimes lliçons que hem rebut. Treballar en tot allò que jo pugui, perquè ressorgeixi –més sòlida, més pròspera i més noble encara que abans- la pàtria caiguda. Aquest és, mentre el tren en marxa m’allunya de Perpinyà, el meu jurament de català nacional. Que tots el catalans exiliats facin i compleixin el mateix jurament i vindrà el dia que podrem alçar damunt la recobrada terra de Catalunya les nostres veus, la nostra bandera i el nostre ideal.
Els darrers dies de la Catalunya republicana.
Memòries sobre l'èxode català,
Antoni Rovira i Virgili (Proa, 1999).
Primera edició, Buenos Aires, 1940.
Ara reeditat per Acontravent,
a través d'una campanya de mecenatge.
Més informació, imatges i textos en aquest blog
Emocionant !!
ResponEliminaI pensar que han passat 75 anys , hem avançat molt ,però el que encara ens queda per reconstruir el nostre pais!!
És ben bé així!
ResponElimina