Era ja cap al tard del dissabte que rebérem el missatge d’Azaña. La sortida seria l’endemà, el 5, de bon matí. La data i la manera de sortir havia estat darrerament motiu de nombroses qüestions i respostes. Azaña no se’n volia anar sol. Creia que el President de la República no havia de sortir com un individu qualsevol, i que fóra adient que l’acompanyessin algunes personalitats representatives, o que almenys sortissin el mateix dia. D’acord amb els seus desitjos es convingué que en la mateixa jornada se n’anirien també el President de les Corts de la República i els Presidents de Catalunya i d’Euskadi. Quant a la forma de fer-ho, es va creure que era millor evitar l’ostentació aparatosa de cotxes oficials sortint per la carretera del Portús. Per bé que pogués resultar un xic cansat, era millor anar-se’n a peu per la muntanya. Amb els plans fets, la data quedava fixada. Seria l’endemà a les vuit del matí.
Quan rebérem el missatge, feia poc que Tarradellas i Sbert, després d’ésser a Agullana, se n’havien tornat a Darnius. Era, doncs, necessari no solament avisar-los, sinó prendre amb ells les darreres disposicions per a la nostra sortida en grup. D’altra banda, jo volia fer una darrera visita al Mas Descals; assegurar-me que s’havien pres totes les precaucions previstes per tal que el trasllat de les imatges i dels retaules que el govern de la República, contra el nostre parer, havia resolt dur a terme, es fes en les millors condicions possibles de seguretat. També, quant a la part del patrimoni que es quedava a Catalunya, havia de donar a Subies el ja esmentat document que jo signava explicant el que era aquell dipòsit d’obres de valor espiritual i artístic, i demanant al cap de les forces que l’ocupessin, respecte per ell i pels objectes allà guardats.
Abans d’anar-me’n vaig voler tornar a veure, potser per darrer cop, les imatges i les obres guardades a Can Descals. Allí estaven, algunes embalades, altres cobertes amb un drap per a protegir-les; els retaules girats de cara a la paret, les escultures embolcallades en una manta. Tot al seu lloc, en ordre, sota les voltes resistents del mas. (...)
La tornada, de nit, de Can Descals al Mas Perxés, va deixar-me una darrera impressió, de les que resten inesborrables a la memòria, de la gran tristesa de l’èxode, del dolor de tanta gent i bona gent sofrint per la cruel devastació de la guerra. (...) Tornàvem a ésser, mil·lennis enrera, en els temps penombrosos de les migracions de pobles. Als dos costats de la carretera, en les clarianes sota els arbres, hi havia colles que feien la darrera aturada abans de sortir. (...) I per la carretera, malgrat l’hora, passava la corrua de cotxes i de carros; d’homes, dones i infants. (...) Quina pena tan profunda que el darrer cop d’estar a la nostra terra, entre la nostra gent, fon en aquella hora de dolor! (...)
L’endemà al matí, a l’hora convinguda, sortírem del Mas Perxés per anar a trobar aquells amb els qui faríem el camí junts. El grup era força nombrós. Del Govern català, Companys, Tarradellas, Sbert i jo; del basc, Aguirre, Irujo i Jáuregui. I uns quant que ens acompanyaven. Amb mi venien el meu fill Josep i el meu nebot Joan. L’equipatge, reduït al mínim; entre les poques coses, uns quants papers i les notes preses els darrers dies. Anàrem amb els cotxes fins a la Vajol. Allà hi trobàrem Martínez Barrio amb un grup d’acompanyants. Ens digué que ja feia llarga estona que Azaña havia marxat; que a darrera hora cregué que, si bé fent-ho tots el mateix dia, era millor no anar-se’n junts formant un grup tan nombrós. (...)
I tot seguit entràrem en la pau callada del bosc muntanyenc. Ens guiava un home de la Vajol, bon coneixedor d’aquells indrets. El camí seguia costa amunt entre alzines sureres. Quan feia ja un temps que caminàvem veiérem venir pel sender Negrín. Tot sol. De moment ens estranyà trobar-lo; però ell ens digué que venia d’acompanyar Azaña i la seva esposa. (...) Amb nosaltres estigué, ni no arribant a cordial, sí amistós. Ens acomiadàrem expressant els mutuals desitjos de bona sort en les hores incertes que teníem al davant.
I tornàrem a pujar pel camí. Entorn, un gran silenci. (...) No sabíem ben bé on fos la ratlla de la frontera; en aquella amplada dels cims, amb poc pendent, el sender feia petits alts i baixos. Fins que de sobte, arribats darrera d’uns pedruscalls el camí començà a baixar. Clarament. Irrevocablement.
I anàrem baixant, sense dir res. Cadascú reclòs en els seus propis pensaments. A l’altre vessant el camí baixava per una vall estreta i obaga, amb una sensació de frescor humida. La terra, glaçada i rossoladissa, feia més difícil caminar-hi sense relliscar. Per això –només per això?– anàvem baixant lentament. A un dels costats del sender hi havia un rastre de bocins de targetes postals estripades, d’imatges ingènues i colorides. (...) El camí continuava baixant, i pel gorg saltava l’aigua d’un petit reguerot. I en tombar un recolze, vàrem veure la vall més ampla i, gairebé al dessota el poble de les Illes, amb les seves cases de teulades vermelles i finestres pintades. I al costat del poble un camp, en el qual formiguejava un grup nombrós de gent. De refugiats. Ens aturàrem un moment, mirant. I després tornàrem a baixar pel camí, a poc a poc, sense dir res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada