El Voló, 6 febrer 1939

El poble era una creixent turbamulta de refugiats que desembocaven interminablement per la Jonquera i que inundaven, sobretot, l'esplanada de l'estació, la Place de la Victoire on hi ha el monument Aux enfants du Boulou morts pour la Patrie, 1914-1918, i els carrers dels voltants. 

N'hi havia que es deixaven caure extenuats, afamats. N'hi havia que dormien a terra, empedreïts i com si fossin morts. N'hi havia que seien esmaperduts a la vorera, el cap enfonsat entre les mans, immòbils, contemplant-se les sabates, deformades, foradades, convertides en un engrut de femta i pols. 

N'hi havia que es venien tot el que posseïen per córrer a comprar-se ni que fos una barra de pa, i se la menjaven sencera amb una voracitat que feia pena. N'hi havia de més inquiets, interrogaven a qui fos, anaven inútilment d'un cantó a l'altre, ingènuament esperançats encara. N'hi havia que es refiaven dels bons sentiments de la solidaritat, de l'amor al proïsme.

- Llibertat, igualtat, fraternitat...! Amb una mica de fraternitat ens basta! -va cridar un home espellifat, demacrat, tot ulls, fora de si, a la gent del Voló que es mirava els fugitius gairebé com si fos dia de mercat.

(...)

Amb en Montanyà vam fer cua a la fleca. Ens arribà el torn. El flequer es mirava i remirava els bitllets d'un en un com si estigués enfebrat per la cobdícia. Els refregava amb la punta dels dits mentre una i altra vegada resseguia la seva llista i els confrontava desconfiadament.

- Em quedo aquests tres -va dir.

Eren els tres bitllets de mil pessetes que la mare i la dona m'havien ficat a la cartera a l'hora de marxar de casa. La quantitat de francs que el flequer ens allargava era irrisòria. Vam protestar. 

- Preneu-ho o deixeu-ho, je m'en fous pas mal. És cosa vostra... Un altre! -grallà imacpient adreçant al que feia cua darrere nostre.

Memòries (1905-1940),

Xavier Benguerel

(L'Avenç, 2008)