A mig matí, ens telefona el matrimoni francès: els Rouveret. Ens diuen que no ens movem del cafè i que evitem a tot preu d'entrar en un camp de concentració. Reneix l'esperança. A veure si aquests seran els únics que es preocupen de nosaltres. A la tarda, al cafè, l'espera és interminable. Si el matrimoni no telefona, senyal que vindrà a buscar-nos. Arriba en Callicó, aquell xicot que treballava amb mi a L'Opinió, en Valls, l'speaker de la ràdio, i el seu fill, agents de la Generalitat. No es parla d'altra cosa que del camp de concentració. Entren uns senegalesos que s'emporten gent i que miraculosament no ens diuen res. Finalment, entrada sensacional dels Rouveret. Tot està arreglat. Alegria intensa. Surt en llur cotxet la primera expedició dels nostres cap a Perpinyà. Falten dues hores. ¿I si no tornen? ¿Si troben dificultats? Si no han tornat de seguida, senyal que han passat. Arriba l'August Pi i Sunyer. Ens diu que els nostres passaports arriben en camió. Ens Valls els recollirà i ens els portarà a Perpinyà. A la fi, tornen els Rouveret. El desenllaç d'aquest malson horrible, inoblidable, s'acosta. Amb Rouveret, simpatiquíssim, parlem de pintura. De Van Gogh i de Picasso, els seus ídols. I ha arribat l'hora. Ens fiquem al cotxet. Recollim l'equipatge a l'altre bar. I carretera enllà. El viatge es desenvolupa sota el signe de l'eufòria. La nostra alegria és infinita. Arribem a Perpinyà de nit. L'avinguda dels Plàtans, el vestíbul d'un cinema, perspectives de gran ciutat, em col·loquen brutalment davant un paisatge urbà que feia dos anys i mig que no havia vist. Prenem cafè amb llet al Casal Català i anem a l'Hôtel Sala, on trobem els altres companys tan satisfets com nosaltres. Sopem molt bé. Un sopar discret en un restaurant normal, però que a mi, venint de Barcelona, em semblen extraordinari, l'un, d'un luxe estrepitós, l'altre. En aquell menjador, asseguts en cadires, havíem de passar la nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada