Aquell segon dia de la nostra estada al Voló va ser d'una angoixa que en algun lloc o altre deu durar, per força. En fer-se fosc, el rellotge del Cafè dels Esports, penjat sobre la calba del patron, que governava la maniobra del servei i els moviments de la clientela, mudà d'accent i es posà a comptar el temps en veu alta.
(...)
Va ser, doncs, al voltant de les sis d'aquell capvespre al Voló, que es produí el fet extraordinari, insòlit: l'entrada al Café des Sports de l'home de la gavardina.
(...)
L'amo del Café des Sports va moure el cap afirmativament. Al cap d'uns segons interminable se'ns aproximà amb el somiure als llavis.
- Desitgen salvar algun artista... Em fa l'efecte que ho deveu ser, vosaltres, n'est ce pas?
En Francesc Trabal s'aixecà com impulsat per una molla, els oferí la mà i, en un tancar i obrir d'ulls, havia aconseguit acaparar l'atenció de tots tres.
(...)
- Marcelline, la meva dona, pintora; Josette, la meva cunyada, escriu, fa versos.
- I vós, monsieur Rouveret?
- Jo només sóc venedor d'artefactes elèctrics -va dir com excusant-se però sense gens ni mica d'afectada modèstia.
(...)
- Gràcies de debò, monsieur Rouveret.
- Us conduiré tots set a Perpinyà. Naturalment, en dos viatges.
(...)
Anaven a tocar les vuit quan el matrimoni Rouveret va fer la seva aparició desalenada, nerviosa.
- Mes enfants, afanyeu-vos! Els gendarmes patrullen per la plaça i els carrers del voltant.
Déu, si ens vam afanyar! N'estic segur, tremolàvem.
Els moments de sorrtir del Café des Sports del Voló, de pujar al cotxe, d'esperar que s'engegués el motor, que es posés en marxa, que traspassés la plaça per envestir la carretera de Perpinya (À Perpignan, 21 Kms.) van ser anguniosos.
Memòries (1905-1940),
(L'Avenç, 2008)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada