9 febrer 1939. L'exiliada.

Ha continuat durant tot el dia el trasllat dels ferits que arriben al cim de la muntanya (dels ferits i dels morts del camió) fins a una masia situada a cosa de mitja hora de camí, entre dues muntanyes. Tot ve de baixada, però la neu glaçada fa temibles les caigudes. Cal que els transportadors vagin molt a poc a poc. Així i tot, n'hi ha que han caigut. I cap no ha tornat a pujar. Ara no hi ha altra disciplina que la que cadascú es vol imposar. Però la solidaritat no és un mot en va. I encara no han mancat voluntaris, entre els soldats, per a empunyar els braços de les lliteres i baixar els ferits i els malalts fins a la masia on hi ha els metges i sanitaris francesos.

(...)

No fa gaire més de vint-i-quatre hores que vam passar la ratlla fronterera i em fa l'efecte d'haver viscut setmanes, mesos. Pensar en el dia que vam deixar Aigües de Ribes -a primers de febrer- equival a recordar una data llunyana, imprecisa i enfonsada en allò que hom anomena "la nit dels temps".

(...)

Per marcar el contrast, no oblidaré mai tampoc la visió sinistra de Molló i les seves quatre cases negres encastades a les roques. Una de les cases va servir d'hospital (i d'antesala de la mort) a quatre o cinc ferits. D'allà dalt va començar la desfilada nocturna, per la carretera a mig fer, camí de la frontera, amb un sac al coll i amb el cor desfet.

L'exiliada

(Dietari de l'exili 1939-1940),

Artur Bladé i Desumvila

(Pòrtic, 1976)