dilluns, 10 de març del 2014

10 març 1939. L'exiliada.

Tres o quatre dies sense escriure res. D'altra banda, estic ple de sentiments, però buit d'idees. I la meva vida ha esdevingut monòtona. Només un esglai a consignar: un dia (i ara sé que fou un dijous) a migdia, mentre feia bullir l'aigua (en un perol que he trobat a la cuina) per a fer cafè, van començar a tocar les sirenes, totes les sirenes de París amb un retruny apocalíptic. Vaig pensar que s'havia declarat la guerra. Va ser un minut llarg. En callar les sirenes, em vaig recordar d'haver sentit (o d'haver llegit) que a París, cada dijous, al punt del migdia, donen l'alarma perquè la gent no oblidi que en aquest món -i més que més en aquesta època- sempre hi ha perill de guerra... Per si no fos prou, ahir, cap al tard, vaig entrar, defugint la pluja, en una sala de billars de poca categoria de la plaça Pigalle. No hi havia seients i com que és cansat de veure, a peu dret, jugar a caramboles, sobretot si els carambolaires són dolents, vaig sortir del local al cap de poca estona: tots els llums elèctrics de la plaça i dels carrers que hi donen havien estat pintats de blau i de vermell. Una altra manera de fer pensar en la guerra. Val a dir que les provocacions de Hitler i de Mussolini hi fan pensar constantment. Heus ací el món i l'època que ens ha tocat de viure.

(Dietari de l'exili 1939-1940),
(Pòrtic, 1976)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada