Havent esmorzat he anat a parlar amb el sr. Coste Jeune; he insistit per si em podia fer entrar en alguna casa de pagès. Però tot és inútil, ja que el Govern francès ha publicat unes ordres molt severes, amenaçant amb fortes multes, contra els qui donin feina a cap espanyol.
Com que disposo de 200 francs i veig obstruïts els camins traçats en la meva imaginació, decideixo de canviar de tàctica, i me'n vaig a veure el barber del poble per comprar-li eines de barber, amb les quals podré treballar i guanyar-me uns quants francs... No ho faig gaire de gust, però faig el cor fort, perquè veig que serà l'única cosa que em permetrà sortir del pas. Ah, aquest ofici de barber que odio tant i que, en canvi, sempre ha estat el que m'ha permès de sortir dels pitjors passos!
Una pinta, una màquina de tallar cabells, un passador, una navalla, tisores i una brotxa. Tot plegat, i donada la circumstància que jo era espanyol refugiat i que el barber era simpatitzant dels republicans, m'ha costat només 70 francs.
Quan baixava cap a casa del mestre, a la plaça de la vila hi havia un marxant. He vist unes nines molt boniques. Sense pensar-m'hi gens, n'he comprada una. El meu pensament era la meva Montserrateta, a l'Hospitalet. Estrenyent-la contra el pit i volent deturar els batecs del cor, he pujat dalt la casa del sr. Bruch i he cridat Andrea, la filla dels mestres. Quan li he donat la nina, no veia ni la nena ni la joguina: tenia els ulls completament cegats per les llàgrimes i el plor contingut. Madam Bruch volia pagar-me l'import. Sanglotant, li he respost que ho havia fet com si fos per a la meva filleta. Sense dir res més, sense tenir el coratge d'acomiadar-me, he baixat les escales amb rapidesa i, quan he arribat al carrer, m'he amagat de tothom i he plorat com mai no haiva pogut fer-ho encara... Una veu, dolça veu, petita veu, em deia a cau d'orella: "Papa maco, gràcies, papa meu".
Al vespre, quan he arribat a Arles, he trobat dues lletres. Eren d'en Martí Feced i d'en Ramon Frontera, que m'escrivien des de Perpinyà. Em deien que no podien fer res per mi. Que m'acontentés en quedar-me on era, ja que d'altre,s els més, eren als Camps. I ells? A l'Hotel! Pagant qui? Ah! Política. Algun dia sortirà tot això!
Els dies se succeeixen. El treball de la infermeria va molt bé. Amb les eines faig alguns serveis als metges de la infermeria, i això em reporta unes economies importants. Els dos-cents rancs de Coste Jeune els tinc a part, ben guardats. Un altre centenar de francs es passegen per les meves butxaques, esperant d'ésser destinats a quelcom d'utilitat. M'he comprat una bufanda de seda illana. Que n'és de bonic poder comprar pel teu compte sense que ningú tingui res a dir-hi! I poder comprar cigarrets! I anar al cine!
La primera vegada que he anat al cine no ha estat sense una sensació de dolor i de pena; en pensar que vaig sol, mal vestit i sense la meva Pepita, em sembla que faig un sacrilegi. Però em dic que la distracció és quelcom de necessari en aquestes circumstàncies, i me n'hi vaig. Però per castigar-me a mi mateix, agafo el bitllet més barat i m'he de situar, per tant, al davant mateix de la pantalla. Les figures em semblen gegantines, la música m'eixorda, i en surto amb un cap com un timbal. A la nit, a l'habitació, ens retrobem amb el company Domínguez, ens comuniquem les impressions i coincidim en els mateixos fenòmens, és a dir, dolor i pena; l'argument de la pel·lícula ni tant sols el recordem. Quan apaguem els llums de la sala, comprenc que ell plora. Jo tenia els ulls inflats i molls. L'endemà al matí tenia un cap inconegut, una cara desfeta; el mirall em va dir que jo no era jo...
Els malalts greus desfilen pel Dispensari l'un darrera l'altre. Peus gelats, mans gelades; ferides de 5 i 6 mesos enrera mal curades, començos de gangrena; infeccions; alguns casos de tifus; febres exagerades; i algun trastocat del cap...
Avui han portat a la taula d'operacions de la infermeria un home completament gelat, inanimat, sense coneixement. Ponseti li ha pres el pols; tot seguit han començat de punxar-lo amb injeccions. El seu fill, comissari de la Brigada, resta immòbil, els ulls fits a la figura venerable del pare; no diu res, contesta sec a les preguntes que li fa el Dr. Ponseti.
- Quants dies fa que el vostre pare està així?
- Dos
- I abans?
- Feia dies que es queixava de frisors generals i a penes menjava.
- Per què no l'heu portat abans?
- Perquè els serveis sanitaris del Camp deien que calia esperar.
- Esperar què?
- Jo no sé res.
Els quarts d'hora passen i la reacció que hom espera no arriba. L'home no reacciona gens. No té pols. El cor s'ha parat. Ponseti diu: "És mort", "massa tard", "terriblement tard". El fill mira el Dr. Ponseti i comprèn el moment i les seves preguntes. Sense dir res s'acosta al cadàver del seu pare i el besa al front. Un petó llarg... Dues llàgrimes, dues grosses llàgrimes, s'escolen de la figura del fill i cauen sobre la igura venerable del pare. Dues llàgrimes calentes del fill seran l'únic record que el pare s'emportarà d'aquests últims moments de la seva existència.
Tots tenim el cor trencat. Ponseti diu: "Unes hores més aviat, i aquest home era salvat..." i, agafant la porta, surt precipitadament al carrer. Crec que la ràbia i les llàgrimes li impedien de continuar allí... L'ambulància s'ha emportat l'home cap al cementiri. El fill, el cap baix, sense dir res, els punys closos, amb pas insegur, s'ha allunyat. Jo no podia més. He hagut de sortir a cercar l'aire i el sol. Necessitava distreure'm i no podia...
Les autoritats franceses, posades al corrent del greu incident d'ahir, prometen donar ordres severíssimes als Camps per tal que no es trigui tant a evacuar els homes que tinguin necessitat de cures especials.
Les infermeres de la Creu Roja avui ens han portat moltes més coses que de costum. Fins i tot roba interior i exterior. Hom diria que l'espectacle d'ahir les ha commogudes i que s'adonen una mica més de les misèries humanes. Hom diria que amb aquest acte volen provar de fer quelcom per demostrar que senten el nostre cas.
Diari d'un exiliat. Fets viscuts (1936-1945),
(Biblioteca Serra d'Or, desembre de 1979)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada