diumenge, 2 de març de 2014

2 març 1939. L'exiliada.

Francesc Estrada arriba a l'estació quan jo acabava d'escriure la nota anterior. Encara vam tenir temps de menjar un sandvitx al buffet de la gare i de prendre un cafè.

De Tolosa a Orleans vam fer un viatge (que fou una conversa) de nou hores. Anàvem sols al compartiment i això facilitava la garola. Vam parlar pels descosits i gairebé sempre de records; dels records que ens uneixen a partir del dia que vam fer coneixença, a començos del 1925, a Barcelona, en un despatx de la sucursal a Catalunya dels Etabliseements Châtelain (fabricants de l'antireumàtic "Urodonal" i altres medecines) establerta aleshores al carrer de Tuset, número 20, on ell, l'Estrada, treballava i on jo, en aquella data, vaig començar també a treballar. Aleshores ell tenia vint anys i jo divuit, l'edat dels somnis i quan totes les il·lusions són permeses. Quin canvi el nostres -i el del món- de llavors ençà! Ni un sol d'aquells somnis, ni una sola d'aquelles il·lusions no restava enlaire.

Havíem cregut en el progrés moral de la humanitat, en la llibertat dels homes i dels pobles, àdhuc en la confraternitat universal -que ja és tot el que es pot arribar a somiar-. Érem idealistes, pacifistes, tolstoians, uns somiatruites acabats. Fou ell, l'Estrada, qui va fer-me conèixer les idees de Tòlstoi. Llegíem, en edicions franceses, que ell comprava, Guerra i Pau, Resurrecció, La Sonata a Kreutzer... Ens trobàvem, cada dissabte al vespre i les tardes de festa, al bar Monumental del carrer Major de Gràcia. Per cert que allí mateix, una nit d'estiu, dos agents de la secreta ens van detenir i ens van portar a la comissaria perquè van observar que llegíem un periòdic francès òrgan, en aquell temps, del partit socialista. Era el temps de la dictadura de Primo de Rivera.

Els records comuns barcelonins i ele contrast entre el que crèiem (del món i de la vida) l'any 1925, i el que la realitat ens oferia el 1939, van formar la trama d'una conversa sovint incoherent, però sempre intensament afectiva.

Quant a la realitat de la situació personal, el panorama no era tampoc gaire galdós. El meu amic s'havia casat, feia dos anys, amb una noia d'origen alemany i el matrimoni havia resultat, sentimentalment, un fracàs. Ni el goig d'ésser pare d'una nena (ara de nou mesos), podia esvair l'ombra de la frustració.

Començava a clarejar en arribar a Orleans. Abans de baixar del tren, l'Estrada obrí una maleta que portava i en va treure un capell de feltre, de color gris, en bon estat. Me l'oferí; i mentre ell es cofava amb el seu, digué:

- Posa-te'l tu també. A París fa fred i gairebé tothom porta barret. D'altra banda, en aquests moments, la policia es fixa en tot.

El feltre m'era una mica gran i baixà fins a les orelles. Vam haver de posar-li un cercle de paper de diari part de dins de la badana. Així i tot, el barret, segons com, oscil·lava. Calia no moure gaire el cap i adoptar un aire tibat...

A la mateixa estacio vam agafar un bitllet fins a Étampes. I de seguida vam pujar en un tren mixt (que també arrossegava vagons amb cavalls i palla). Vam fer el viatge entre altra gent i per això no vam parlar en tot el camí.

Étampes es troba a una vintena de quilòmetres de París. A la llum d'una alba que semblava una posta (al revés del que passa a casa nostra), vaig veure sorgir d'entre la boira un paisatge sense arbres ni muntanyes i on la vista no trobava cap agafador. Terra plana -ideal per a les invasions.

Étampes és un poble gran i net, amb els carrers asfaltats i amb les cases de pedra, de tres o quatre estatges, amb les teulades pissarroses, molt decantades.

En una plaça, pugem en un autobús vermellós i ja tot parisenc. L'Estrada i jo parlem únicament amb els ulls i el gest. Ara cal extremar les precaucions. Passem per poblets dels quals no recordo el nom -tret d'un que m'ha fet gràcia: Longjumeau.



(Dietari de l'exili 1939-1940),
(Pòrtic, 1976)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada