diumenge, 2 de març del 2014

Primers dies de març. Diari d'un exili.

Primers dies de març. Sol esclatant i vent molt fort. Les aigües del canal tenen un moviment inacostumat. Però març no ens ha obsequiat encara amb les seves giboulées clàssiques. Meno una vida monòtona i gens moguda. M'engreixo d'una manera alarmant. Val a dir que no faig res per a evitar-ho -xocolata al matí, bombons a la tarda, ara cacao, i àpats amenitzats amb una abundància de pa indescriptible- i que el menjar que ens donen -absència absoluta de verdures i fruita- és l'antítesi més perfecta del règim que em convé. De més a més, no camino com abans. Gairebé no em moc del Bar André. 

(...)

Després de dinar, inundat d'un sol que ja comença a ser xafogós, el bar s'omple d'una desagradable multitud d'exiliats que n'ocupen les taules: Artís i les dones, Carrion i les dones, Murià i els seus germans, Navarro i la seva muller, Arteche, els del matí... La vulgaritat dels uns, la cridòria dels altres, la conversa banal de tots, no conviden a estar-s'hi. (...) Havent sopat, a desgrat de la mateixa concurrència, l'ambient no és de ben tros tan antipàtic. Amb tot, la nostra cambra de la caserna, amb l'arribada dels Benguerel, em sembla més acollidora.

Si no amb la intensitat d'abans, he deambulat també a l'atzar per Toulouse. I he descobert coses noves: els carrers que van a parar a la plaça del Capitole m'han permès de conèixer la ciutat vella, poètica i solitària, plena de rancior i de noblesa, i amb uns patis de palaus neoclàssics, de caràcter reinaixentista, d'una bellesa serena i proporcionada.

(...)

De Prats de Molló, han arribat Montfort, Tísner, Calders i Cluselles. Aquest s'ha instal·lat a la nostra cambra, que ha convertit en taller d'escultura... I una tarda de molta eufòria, provocada per la recepció del mandat de l'Association d'Écrivains pour la Défense de la Culture, han ressuscitat, amb més virulència que mai, les angoixes que ja creia mortes i enterrades, i que han vingut a trencar brutalment la monotonia d'aquests primers dies de març. Empès per aquell egoisme tan irrrefrenable com reprovable que caracteritza els refugiats i que ens empeny a tots plegats a prescindir dels companys i a operar pel nostre compte per tal d'obtenir uns quants francs, vaig acceptar de figurar en la llista de "periodistes", establerta per Maximo Silvio, els quals havien de gestionar un ajut, per petit que fos, de l'agrupació local. 

Etapes d'una nova vida. Diari d'un exili
Sebastià Gasch (Quaderns Crema, 2002)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada