26 març 1939. Diari d'un exili.

Un diumenge fred i gris -26 de març- Maseras i jo hem visitat el museu. Perdudes entre una quantitat atabaladora de quadres d'història tan pretensiosos com buits, hi ha unes quantes obres remarcables. Després de passejar uns ulls distrets damunt una col·lecció inacabable de teles col·locades unes damunt les altres d'una manera tan caòtica que els contrastos inharmònics són constants, hem topat de cop i volta amb un Delacroix. Des d'aleshores, en aquesta sala, hem anat de sorpresa en sorpresa. Aquest Delacroix, reproduït a Cahiers d'Art, representa un soldà marroquí i les seves tropes en un capvespre blau i or. Sàviament compost, els vestits dels moros de primer pla, tan rics de qualitats, són d'un mestre de la color. Al costat seu, un Ingres ombrívol es fa remarcar sobretot pels plecs d'una túnica de construcció marmòria i banyats en una llum obsessionant. Un Corot, que de Corot només en té aquella llum inconfusible, amb una figura inexplicablement disgraciosa a primera pla, els fa companyia. Més enllà, un petit Poussin, aparentment insignificant, que no lliura la seva vàlua a primera vista, revela més tard una construcció clàssica i el nàcar d'unes carns transparents i la fastuositat d'un fons dignes d'un venecià. Un Courbet impersonal, amb només un fragment magistral, i un Rubens i un Murillo sense personalitat tampoc, es troben igualment en aquesta gran sala plena de noms prestigiosos però mal representats. El millor del museu són quatre cartons de Toulouse-Lautrec, el tema, les línies i els colors dels quals exhalen un perfum d'època que enamora, i unes escultures i uns capitells d'un romànic i un gòtic més florits i cultivats que els nostres. A la sortida, al Bar André, el discurs agressiu de Mussolini era comentat amb indignació... L'endemà, a la tarda, Maseras, que d'ençà que el seu inseparable Vinyes se n'ha anat a París s'ha tornat insuportable, es treia violentament la careta i descobria amb un impudor revoltant la seva egolatria repugnant en voler aprofitar-se en benefici propi de la carta esperançadora que havíem rebut de la Legació de Cuba.

Etapes d'una nova vida. Diari d'un exili, 

Sebastià Gasch (Quaderns Crema, 2002)