dijous, 27 de març de 2014

Bordeus, març de 1939. Maurici Serrahima.

Deia que havíem hagut de trobar un local nou, més gran. Cap als darrers dies de març vam aconseguir llogar un magatzem prou espaiós, a Saint-Rémi, 36, amb una porta i unes grans vidrieres que donaven a la Rue de Pont-de-la-Mousque, un carreró paral·lel al de Saint-Rémi, però més curt i amb uns edificis una mica més tronats, que em recordava en diversos sentits uns certs carrers del vell districte cinquè barceloní: cal dir que no era difícil de trobar per aquells volts cases de cites clandestines de la més baixa categoria.

El magatzem era prou gran per a instal·lar-hi els fitxers i un taulell per a rebre la gent, i unes taules per a treballar. A més, era al costat mateix d'un vell centre catòlic, el Foyer Henri Bazire -no tinc present d'haver sabut qui era aquest senyor-, on hi havia més sales per a reunions, sobretot, d'estudiants, que depenien, com el nostre Comité, de la direcció del jesuïta pare Dieuzayde -ja n'he parlat- i així quedava tot ben lligat.

(...)

En tots aquells indrets vaig tenir converses molt llargues amb en Raymond Dupouy, i sobretot amb el pare Dieuzayde, sobre el que havia estat realment -vull dir, és clar, tal com jo la veia- la guerra a Catalunya. No cal que digui que els vaig parlar del fet de la llengua i la cultura catalana. Ells coneixien forá bé el cas dels bascos, i això em va fer més fàcil que entenguessin les semblances, i també les essencials diferències, amb el nostre cas. Però tinc molt present que el pare Dieuzayde l'interessava sobretot el fenomen anarquista. I em va cridar l'atenció, quan li vaig parlar dels obrers d'origen murcià que formaven el nucli principal de la Torrassa, que em preguntés quina llengua parlaven. Quan li vaig dir que la llengua originària era un castellà amb un tant per cent molt crescut de mots d'origen català, em va fer una observació que he recordat molt sovint. Em va dir que, a França, només hi havia anarquistes a les terres on, més o menys degenerades, i convertides en patois, eren parlades originàriament les diverses formes de la llengua occitana. Cal dir que el fet arribava fins a Bordeus mateix, on molts "refugiats" catalans d'origen rural s'entenien d'allò més bé amb els camperols que anaven a portar queviures al mercat. I em vaig adonar de com, sovint, els mots de patois que trobava, per exemple, en les novel·les de Mauriac eren ben semblants als nostres... Però, fos com fos, el punt de vista del pare Dieuzayde era un altre. Deia que l'anarquisme era un tipus d'extremisme revolucionari que només es produeix en els pobles que s'han trobat privats de la pròpia llengua, o amb dificultats per a aprendre-la... No m'hi vull fer fort, però em sembla que és una observació ben digna de ser tinguda en compte.

(...)

El fet de disposar d'un ingrés modest, però segur, i de no tenir problemes de residència ni, pràcticament, de manutenció m'havia permès de comprar-me unes sabates raonables, i fins un vestit i tot. Però, a més, vaig rebre una carta d'en Manuel Carreras, vell amic meu -i gendre d'en Rafael Patxot-, en la qual em deia que jo havia servit el país a tot risc mentre ell s'ho contemplava des de Suïssa i que volia, ara, oferir-me un ajut econòmic: mil francs cada mes. I quan li vaig dir que ja em defensava econòmicament, em va respondre que m'ho oferia per permetre'm de fer una vida més semblant a la que estava acostumat a fer. Així, fins que es va produir la invasió alemanya, vaig rebre cada mes aquell ajut, que em va estalviar -dintre d'una prudent moderació- qualsevol mena de dificultat en l'aspecte econòmic. I fins vaig poder enviar a la meva dona un ajut simbòlic -cinc-cents francs- a través d'en Josep Maria Casanova, que era a Prada i se'n tornava a Barcelona.

Memòries de la guerra i de l'exili II
(1938-1940)
(Edicions 62, 1981)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada