dilluns, 3 de març de 2014

3 març 1939. L'exiliada.

Entrem a París per l’anomenada Porta d’Orleans –bé que de porta, ja s’haurà entès, no n’hi ha cap-. Al cap de poca estona, l’autobús para i cal baixar. Continuem a peu a la recerca d’una estació del metro. El barri és suburbial, i el carrer que enfilem molt populós. Les cases són d’un color torrat, brut, amb més finestres que balcons i amb les teulades negres d’on surten nombrosos fumerals, fumerals que fumen.

M’he vist reflectit al vidre d’un aparador. Amb aquest capell, la gavardina més aviat llarga i la maleta en una mà, no veig que desentoni poc ni gens entre la munió dels vianants. Posats a filar prim, de segur que se’n trobarien de molt més sospitosos que no pas jo. El cert és que ningú no em mira, ni per a bé ni per a mal. I aquesta constatació, naturalment, em satisfà. No veig tampoc ningú d’aspecte “bofiesc”.

- És que per aquest barri no hi ha policies? –pregunto, en veu baixa, a l’Estrada.
- Més que no sembla, però aquests dies es concentren a les estacions ferroviàries. Per això era millor d’entrar a París amb l’autobús.

Arribem a una boca del metro. Baixem les escales. L’olor (densa, gairebé “tàctil”) m’ha recordat la que feia el subterrani de Barcelona, atapeït de gent, durant la nostra guerra, en hores d’alarma i bombardeig.

(...)

L’amic Estrada resideix en un barri extrem de París: Ménimoltant. Veig que hi predominen els edificis per a obrers i les fàbriques on els obrers treballen. També hi ha casernes. Tot es lliga.

Però la casa (23, rue de la Py) on entrem és una bastida moderna i –comparada amb les altres- bonica i tot. Construïda amb rajola vista, enmig d’un espai verd, entre parterres amb arbrissons, té cinc pisos i quatre estatges a cada replà. Pugem, amb l’ascensor, fins al quart pis. El meu amic prem el timbre de la tercera porta. Aquesta s’obre i em trobo davant una senyora alta i rossa, d’ulls blaus, una valkíria. És la muller del meu amic i aquest ens presenta. Ella sembla desconcertada. És evident que a mi no m’esperava. Travessem un petit vestíbul (la senyora ens precedeix) i entren en una peça força espaiosa que és, ensems, menjador, cuina i lloc d’estar. Un raig de sol, molt pàl·lid, passa per una finestra i cau sobre la cara d’un infant de pocs mesos (la petita Annie) que dorm.

La senyora Estrada es mostra amable i ens serveix cafè amb llet i unes pastes crocants.
- Merci!

Mentre em rento les mans a la mateixa aigüera de la cuina, el matrimoni té una breu conversa, dempeus, a l’altre extrem de la peça, vora la finestra. No entenc res del que diuen, però intueixo que el diàleg m’afecta.

Enllestit el desdejuni, el meu amic fa un petó a la petita, i em diu que sortirem. La senyora ens acompanya fins a la porta, somrient:

- Au revoir!
- Què passa? –pregunto, tot baixant l’escala. (Interdit d’utilitzar l’ascensor per baixar.)
- Passa que mentre he estat fora de París s’han presentat uns parents (marit i muller) de la meva dona i s’estan a casa. Ella els devia invitar, naturalment. Quants dies s’hi estaran? No ho sé. I com que el pis és petit, ja ho has vist, tu no hi caps...

El pis és tan petit, en efecte, que només hi ha, ultra el vestíbul i la peça gran, el lavabo (amb wàter i dutxa) i un dormitori. Els alemanys (de Francfort) dormen, en un llitet plegable, al vestíbul.

- Tu no hi caps, però no et preocupis que no dormiràs à la belle étoile...

(...)

Hem baixat, és a dir, hem pujat a la place Clichy. Caminem una estona i enfoquem la rue du Dr. Heuseil, un carrer recte, curt i ombrívol. Avui no fa sol i sembla que ha de ploure. Entrem a la casa que porta el número 73 i l’Estrada em presenta a la concierge com un germà seu, Michel, vingut de Tarascó per conèixer la capital.

(...)

La concierge (vella, alta i seca) em mira bé, de cap a peus, però no posa cap obstacle a deixar-me ocupar, durant uns dies, un pis del qual l’Estrada té les claus. El llogater és un íntim amic seu, pintor, absent de París per una temporada.

(...)

El meu amic surt i torna al cap d’una estona amb una bossa de paper de la qual treu una barra de pa, una capsa de formatge, una terrina de foie-gras, una llauna de sardines, sis bananes i una ampolla de vi.

- En tens per a dinar i sopar. Jo me’n vaig a treballar. Tornaré, si puc, aquesta tarda. I si no, demà. Tu no et preocupis. Això no durarà gaire. Quan marxin els parents de la dona, vindràs a casa. Si surts, procura que no t’enganxin.

He restat sol, voltat de quadres. M’he distret, mirant-los i llegint diaris i revistes vells que he trobat en un racó. I un llibre de Zola, de títol escaient, atès el que ha passat i el meu estat d’ànim: “La débacle”.

A migdia (intuït, perquè no tinc rellotge) he menjat i he begut. Passo la tarda llegint i cargolant cigarretes, primes. He consumit gairebé tot el pot d’escafarlata comprat a Montpeller. El paper de fumar també se m’acaba i l’encenedor comença a fluixejar. Si no puc fumar, estic perdut. La manca de tabac em preocupa més que la del menjar. Podria sortir a comprar-ne, però, i si mentre sóc fora, ve l’Estrada?

No he gosat sortir i el meu amic no ha vingut. Quan s’ha fet fosc, he encès l’espelma. Sopo, bec, fumo. Faig les cigarretes cada cop més primes, com llumins. Quin panorama!

(....)

Passo la meva primera nit parisenca, ajagut (vestit i embolcallat amb una cortina florejada) al somier del recambró, de cara a la paret. He dormit, poc o molt, de cansament i per l’efecte del vi.

(Dietari de l'exili 1939-1940),
(Pòrtic, 1976)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada