dimecres, 5 de març del 2014

5 març 1939. Moral i Querol.

Avui, després d'una nit terrible d'insomni i malsons, amb un dolor sense límits, he agafat el meu petit bloc i he escrit: "Avui és el dia més trist de la meva vida. Abandonat de tothom, sense poder-me agombolar, ple d'enyorança i un demà ple d'incertitud". Les llàgrimes m'han impedit de continuar l'escriptura i, posant-me el mocador sobre la cara per amagar el plor, he plorat llargament i sense parar. El company de la dreta ho ha comprès i, tot acostant-se, m'ha dit a cau d'orella: "Cálmate, amigo; esto no durará".

Ha arribat l'hora de visitar el metge. El Dr. Huguet, amb el qual havia de fer una llarga coneixença i del qual havia de rebre grans serveis, s'acosta i em demana tots els antecedents de les meves sofrences. Em recepta uns catxets -no eren altra cosa que salicilats- per calmar-me el dolor. Dos dies després de prendre'n ja em trobava un xic millorat, però lluny de guarir definitivament, ja que l'abús de catxes em produïa atordiments generals.

El Dr. Huguet vingué un dia a parlar-me de la necessitat de reorganitzar un fitxer dels malalts. No sé per què es dirigí a mi precisament, però vull creure que era perquè era català i li inspirava una franquesa particular. Vaig acceptar, encantat.

Em va instal·lar en una taula dins la infermeria. Tot i que sofria molt, això no m'impedia de treballar. Cada dia havia de fer la llista dels malalts que passaven per guarir-se, establint-ne una estadística per especialitats: ferides, malalties febroses, sarna, altres malalties de la pell, etc, etc. Cada setmana havia de completar les estadístiques i fer-les arribar a mans del Director-Cap principal de l'hospital, un comandant metge francès. Aquest director va agafar-me força franquesa en veure que sempre tenia una gramàtica i un petit diccionari espanyol-francès. Va veure en mi un interès que no veia en els altres, i això va fer que m'agafés estima.

En les hores de solitud plorava de no poder tenir el consol de disposar de cap fotografia de la família. Ni de la meva Pepita ni de la meva filleta Montserrat.

A la sala de cures hi havia dues infermeres franceses de la Creu Roja, que feien les cures segons les indicacions dels metges. Hi havia dos metges catalans: el Dr. Huguet, com he dit abans, que era de medicina, i el Dr. Ponseti, cirurgià, amb el qual vam fer molt bona amistat.

Quan vaig veure que el dolor disminuïa i que estar empleat m'anava bastant bé, de seguida vaig oferir els meus serveis com a barber al comandant francès. Em va fer portar una capsa on hi havia una navalla, estisores, pinta i una màquina de tallar cabells, amb la condició que només seria per a serveis mèdics, és a dir, per a tallar o afaitar tot allò que seria necessari dels malalts: ferides del cap, sobretot. Un treball bonic. Em va força bé. Em faig algunes propines i això em dóna la possibilitat de poder comprar alguna coseta pel meu compte, com és el tabac.

Les dues senyoretes empleades a la infermeria sovint porten llaminadures: xocolata, algun pot de llet condensada i pa blanc. Ordinàriament vaig a buscar el menjar a la cuina, però per a dormir m'han destinat a una sala de l'hospici d'Arles on tindré llit amb molles i estaré entre els companys de treball, els metges i un practicant anomenat Domínguez, molt simpàtic i de sentiments i gustos semblants als meus.

Tots els empleats de la barraca es feliciten que estigui empleat, i em demanen que procuri d'ajudar-los en quelcom. Què puc fer per ells? No són pas exigents. Saben que a la sortida de l'hospital aniran a un camp de concentració. Així doncs, volen benes, gases, cotó, esparadrap, llet condensada, xocolata... tot el que allà, al camp, pugui ésser una solució momentània. Ho faig dintre les meves possibilitats. Ells estan contents i jo també.

Avui he tingut una sorpresa força agradable: en Campana, company de l'Hospitalet, jove d'uns 18 anys, està empleat en una ambulància al servei de l'hospital. Parlem de l'Hospitalet, de les nostres famílies. Em diu que pensa tornar-se'n cap allà baix. Convenim que, si ho fa, vagi a casa a parlar-los de mi... Jo vull quedar-me. Voldria poder dir com ell; vull anar allà baix, però tinc por de la meva vida...

Diari d'un exiliat. Fets viscuts (1936-1945)
(Biblioteca Serra d'Or, desembre de 1979)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada