divendres, 7 de març de 2014

7 març 1939. L'exiliada.

(Resum dels quatre dies en què no he anotat res perquè se m’acabà la llibreta i no m’he recordat de comprar-ne una altra).

Passo els matins al pis. Per entretenir-me, canvio els quadres de lloc que és com dir les perspectives. N’hi ha molts d’inacabats (almenys m’ho sembla) i si tingués pinzells i pintura em veuria amb cor de fer-hi uns tocs.

L’Estrada arriba, generalment en sortir de treballar, amb una barra de pa i diverses vitualles (conserves, formatge, embotits). Ahir i avui hem dinat plegats. A les dues sortim del pis, ell per retornar a la seva feina (de percepteur en una recaptació de contribucions) i jo per peonar sense objecte –tret de conèixer els carrers de París-. Cada dia, amb el concurs d’un pla de la capital, faig el meu itinerari. Entre dos llustres, retorno a casa, defugint, si puc, de topar amb la portera. Segons l’Estrada, les concierges parisenques són uns institució al servei de la policia, institució temible, particularment en el meu cas.

Començo a familiaritzar-me amb el meu estatge, certament acollidor, ateses les circumstàncies. Heus ací el poder de la necessitat i del costum.

Havent dinat (sardines, formatge i pa), l’Estrada i jo sortim. El deixo a la boca del metro de la plaça Clichy i jo pujo a Montmartre.

Cada dia plou, una hora o altra. Me’n defenso amb la gavardina i el meu barret de pastor protestant. No deixo de pensar (no he deixat de pensar-hi cada dia i ja és com una idea fixa) en la dona i el fill. Però no tinc corada de res dolent i sé que un dia o altre els retrobaré.

(...)

He arribat a dalt de tot, a la place du Tertre, plena de pintors –alguns pintant- davant els seus cavallets, molts vestits de vellut, amb els cabells llargs, àdhuc amb xalina. I ara em sorprèn aquest convencionalisme rapin. Jo em creia que això pertanyia a la literatura, al passat.

A la plaça, no hi ha cap porta oberta que no sigui un establiment o un comerç, minúsculs, aparentment: restaurants, boîtes, llibreries, antiquaris... Faig un petit tomb i s’alça al meu davant (alta, blanca, enorme mona de Pasqua) el Sacré Coeur. Recolzat en una barana propera, veig París als meus peus. De fet, la ciutat no s’acaba mai i es perd, a tots els horitzons, en una llunyania de fum i de boires. Comença a ploure finalment. Per fortuna, el temple és obert.


(Dietari de l'exili 1939-1940),
(Pòrtic, 1976)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada