Barcelona, 31 de març de 1939

Dies estranys d’aquesta “primavera mortal”, com la de Lajos Zilahy. Diu alguna ràdio estrangera (que escolto ben fluixet, pels pares) que es concedirà una àmplia amnistia i que hi ha mig milió de presoners i exiliats. A veure si podran tornar les dues germanes i el germà del meu pare, que no sabem on són, i si podrà sortir de la presó l’altre perseguit, l’Ignasi. El cosí germà, en Fidel, escriu des d’un “Batallón de trabajadores”. És mecànic i potser es podrà col·locar. A veure si la pau porta feina per a tots, que n’hi ha molta falta, encara que la ràdio no en parli. De diari no en comprem cap. Pel nostre mateix barri, entre Gràcia i Sant Gervasi, la gent va encongida i gairebé afamada. Hi ha famílies que van a fer cua a “Auxilio Social” perquè no poden quedar-se el menjar que els toca de racionament i se’l venen. L’emblema d’aquest “auxili” ens empaita pel carrer, portat per unes noies falangistes que fan més por que goig. A la barberia del Sr. Valls on he anat des de petit els porten unes frases cada quinze dies que han de posar de manera que les vegin els clients. N’hi havia una que m’ha quedat, perquè deia el següent: “Si el yugo pesa las flechas aligeran”. Però és clar, a nosaltres ens toca la primera part i a ells, l’altra. Al Sr. Valls, que de petit m’havia portat al camp de les Corts algun diumenge, durant la revolució se li van quedar la barberia, però ell s’hi va quedar a treballar-hi a sou, amb part de l’equipament. Llavors hi havia un cartell, també en castellà, que recordo que deia “Romped las cadenas!” i el dibuix presentava un home, potser un barber, fent-ho. El Sr. Valls em comentava els fets amb veu baixa, si hi havia algú a la botiga. Ara fa igual.

Dies de memòria 1938-1940:

diari d'un mestre adolescent, 

Joan Triadú

(Edicions Proa, 2001)