El temps passa diferentment de com fins ara. Treballo amb amor i amb entusiasme i, així, aconsegueixo l'estima dels uns i dels altres: dels espanyols perquè, en companyia d'un amic anomenat Armand Zúñiga, entrem sovint a la sala dels malalts i els cantem cançons, els expliquem acudits i els fem riure.
El treball no és pesat, si bé un poc desagradable. Amb els doctors Ponseti, Huguet i Puig i amb els practicants Domínguez, Sala i altres ens espavilem sempre per passar vetllades enteres a la sala dormitori dels metges on, durant hores seguides, llegim i ens expliquem coses de la nostra terra, discutim les notícies rebudes, les dels diaris i altres.
He augmentat de categoria. Sóc esterilitzador a l'Hospital, afecte a la sala d'operacions. Treballo junt amb Zúñiga, amb el qual ens portem molt bé. Aquest nou treball, higiènic per excel·lència, em permet de vestir una bata blanca. Quasi cada dia em dutxo. Dormo a la sala dels empleats. Mengem a part i copiosament. Tinc dret a una sortida setmanal a la ciutat, cosa que aprofito naturalment per conèixer Besiers en tots els seus detalls.
Les infermeres d'aquí són molt bones. Sobretot una que des del primer dia m'ajuda i em protegeix: és Mlle. Bacou, que jo he batejat amb el nom de Mlle. Bona. Tothom ha acabat per anomenar-la Mlle. Bona, amb gran satisfacció per part d'ella. Cada dia, en arribar a l'Hospital, ja que viu a Mauraussan, porta uns panets i "biscuits" per als doctors Ponseti i Puig. Naturalment que no m'oblida i participo també d'aquesta deferència amical. Pots de llet, xocolata i altres llaminadures: no ens falta res. Tenimde tot. Fins i tot Mlle. Bona m'ha portat un vestit quasi nou, que el sastre de l'Hospital m'ha arreglat a la mida i que em va magníficament bé. Que bé veure's mudat! En una festa que hem fet a la sala número dos, he compost una lletra basada en la música d'una cançó titulada "Bum, Bum". Aquesta lletra diu:
"¡Bum! ¡siempre dije Bum bum!
y cuando yo nací
yo nací con este lema.
¡Bum! ¡qué lindo es hacer Bum!
sin tener ninguna pena.
Siempre riendo y bailando,
cantando y jugando,
qué buena es la vida.
Olvidando nuestro exilio
las penas del mundo
provocan la risa.
¡Bum! ¡qué bueno es hacer Bum!
¡pese a quien pese el Bum!
es la ironía sincera.
(estribillo)
No tenemos ni una gorda.
No tenemos ni tabaco.
El que tiene un traje regular
por un Rajà se hace pasar.
¡Bum! ¡qué lindo es hacer Bum!
¡Siempre hemos de hacer Bum!
para olvidar nuestras penas.
¡Bum!
¡Baribumbum...!
¡Ayúdenme en el Bum!
¡BUM! ¡BUM! ¡BUM!
Aquesta cançó va obtenir un èxit sense precedents. Cada dia ens demanaven que l'anéssim a cantar, i ho fèiem si hi havia algú que l'endemà havia d'ésser operat, ja que això el feia sortir almenys del "cafard", o sigui, de la preocupació de les hores difícils que hauria de suportar.
Aquí a l'Hospital, doncs, des que tinc el nou treball d'esterilitzador entro quan vull a la sala d'operacions i, a la meva manera, ajudo en tot. Cames tallades, braços amputats, gangrenes tallades a temps, apendicitis, operacions d'estómac i intestinals, infeccions virulentes, trepanacions, etc., etc. De tota classe i per a tots els gustos, si això es pot dir. Quantes sofrences! Quantes misèries! Quants dolors!
Diari d'un exiliat. Fets viscuts (1936-1945),
(Biblioteca Serra d'Or, desembre de 1979)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada