- Arribem-nos fins al pont?
Ens hi arribàvem. Amb els rius s'esdevé com amb el foc: els jocs constants del corrent atreuen com els de les flames. Miràvem com passava l'aigua. Es feia fosc. S'encenien uns llums que s'allrgaven tremolant de riba a riba. Fins aleshores no ens adonàvem del clapoteig d'uns rems, del crit rogallós d'una sirena, del lladruc d'un gos, d'unes veus que s'allunyaven...
Jo mirava de reüll el meu amic: n'estic segur, prenia nota de tot, s'ho apuntava en una misteriosa llibreta que ell sabrà què n'ha fet o què en fa.
Tornàvem lentament cap als Pompiers.
- En aquesta hora, a Barcelona... -deia.
Era inevitable, necessari. Molt més que de literatura ens agradava enraonar de qualsevol tema referit al nostre desvalgut país, a la nostra condició d'exiliats.
- Pots comptar que a hores d'ara...
En Calders s'encrespava i, mossegava fort, com ara. Si no que aeslhores tenia vint-i-sis anys.
(...)
És curiós: mentre escric aquestes pàgines, fa justament trenta-un anys que, tal dia com avui, 2 d'abril, un grup d'escriptors catalans amb alguns dels seus familiars vam sortir de Tolosa amb autocar cap a Roissy-en-Brie.
De Tolosa a París hi ha 713 quilòmetres. De París a Roissy-en-Brie, uns 30. Va ser un viatge llarg, pesat. Plovia. No vèiem res, sinó la nit i la nostra pròpia imatge viatjant dins un àmbit desdibuixat, fantàstic, enllà d'uns vidres encegats que regalimaven.
Memòries (1905-1940),
(L'Avenç, 2008)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada