París, 2 abril 1939. L'exiliada.

Bé comença el mes d'abril. Avui, per fi, he pogut veure, complet, el sol de París, un sol sense sang i presoner encara dels núvols de color de plom que desfilen, no pas massa alts, i sempre amb l'aire amenaçador.

Algunes tardes he hagut de cercar el refugi del metro, refugi ideal per a un home amb pocs diners, mal vestit i sense papers. El ferrocarril subterrani, en efecte (on amb un sol bitllet, que val 1 franc 30, és possible i lícit de passar-hi tot el temps que un vulgui, viatjant o sense viatjar, a l'abric de la pluja, del fred i, fins a cert punt, dels gendarmes), m'haurà estat provident. D'altra banda, hi ha bona llum i s'hi pot llegir amb una relativa comoditat. L'únic inconvenient é sque cal baixar del tren abans d'arribar a una "porta", és a dir, al final d'una línia perquè, d'arribar-hi, o bé s'ha de sortir a la intempèrie o bé cal pagar novament. "Viatjant" així, còmodament assegut la major part del temps, he llegit tots els llibres que m'ha deixat l'amic Estrada, he aconseguit d'entendre molts mots de la llengua que es parla a París i ja em sé de memòria les línies del subterrani i els anuncis encastats a l'interior dels vagons, principalment aquest, perillós d'oblidar: "Défense de fumer...même une Gitane", i el qual em va costar una mica d'entendre.

I amb tot, després d'haver recorregut distàncies astronòmiques, un dia (no en fa pas gaires) m'havia d'adonar que el París de sota terra no era tan gran com jo imaginava. I és que aquell dia, en el moment d'entrar en un vagó, vaig topar de cara amb un diputat català, l'amic Farreras i Duran, fill de Manresa, el qual va saludar-me en veu alta (com si el metro de París fos el de Barcelona quan nosaltres encara pintàvem alguna cosa) i em va presentar, amb una semblant naturalitat, la seva esposa i llurs filles. Per la seva manera de parlar vaig comprendre que ell anava documentat i que no corria cap risc. Jo, en canvi... Com el personatge d'un conte que explicava don Pere Coromines, vaig donar-li a entendre que em trobava afònic que no em convenia de parlar. Va preguntar-me si pensava quedar-me a París. Vaig contestar-li, amb els muscles, que encara no ho sabia. I ell va dir: "Jo me'n vaig a Montpeller".

Fins ara, Farreras i Duran ha estat l'únic català que he trobat sota terra, almenys ací a la capital de França. Ja sé que n'hi ha d'altres que peonen per sobre, amb la qual cosa palesen, si més no, una envejable superioritat.

Notícia de primera plana: "Fin de la guerre espagnole". Ja es venia a venir.

L'exiliada

(Dietari de l'exili 1939-1940),

Artur Bladé i Desumvila

(Pòrtic, 1976)