Barcelona, 2 d'abril de 1939

Guardo el “parte” que dóna per acabada la guerra. Però nosaltres vam anar ahir a veure un meu oncle que està malalt i reclòs en un dels pavellons de l’Exposició de Montjuïc; però jo, que haig d’anar a Granollers a buscar el que hi vaig deixar, he necessitat que dues persones “respectables” m’avalessin davant l’alcalde de barri, un vell inquisitiu de seixanta anys que tot just sap escriure, per obtenir el paper amb el qual, i un carnet que m’ha deixat un amic, haig d’anar a la policia a demanar un “salvoconducto”. I al tramvia a un home que havia parlat en català en veu alta amb el cobrador, un pinxo s’ha aixecat a amenaçar-lo cridant que li clavaria “una dutxa” de les que ell dóna i se’n recordaria... Aquesta, amb la misèria que s’estén arreu, és la felicitat “nacional”. Ara s’ha de callar. Ja s’acabarà.

Dies de memòria 1938-1940:

diari d'un mestre adolescent, 

Joan Triadú

(Edicions Proa, 2001)