El per què del dietari. Un tancament. (I)

ELS HI DEVEM.

Havia de fer un tancament del dietari de la guerra i l’exili que he penjat en aquest blog els últims mesos. Els hi devia, a tots els que van deixar testimoni de les seves vivències personals, conscients que la tempesta particular que vivien fa 75 anys era, en essència, un drama col·lectiu. Aquesta consciència, que si la mirem bé, de fit a fit, és d’allò més terrible, va ser capaç d’imposar-se a la por, al dolor, a les ganes d’oblidar després del drama, a les ganes de refer la vida i enterrar aquell horror del final de la guerra, del temps d’exili. Cadascú amb les seves particularitats i casos personals, sabem l’enorme complexitat d’una Guerra Civil que va travessar famílies senceres, sabem que a hores d’ara ja no pot ser llegida com una contingència que arrenglera bons i dolents. Així, plana i prou. Ho sabem, oi?

Malgrat aquesta multiplicitat de situacions i mirades, malgrat les dificultats de la supervivència a l’exili o en la Catalunya reprimida i fustigada per la dictadura feixista, malgrat que tot “convidés” o obligués al silenci, n’hi ha que van deixar escrit el que (els) va passar aquells dies. No és només el que els va passar a ells, és l’exili d’un poble sencer, el més gran exili que ha patit mai Catalunya. Un forat demogràfic, però també cultural, social, polític, científic...d’unes dimensions tan mastodòntiques que encara no se n’és prou conscient, que la galta no ha tornat a lloc després de la santa hòstia. Si se’n fos prou conscient, aquest any l’exili es commemoraria com mereix. És a dir, sense reiterar els apriorismes i maniqueismes, intentant explicar i entendre les dificultats i paradoxes mateixes de l’exili.

Com que creia que els hi devia, a tots aquells que van escriure sobre el final de la guerra i l’exili, he volgut escriure aquest text de tancament. Com que creia que els hi devem, vaig començar la idea boja d’un dietari que repassés els últims dies de la Catalunya republicana, des que comença l’ofensiva franquista i final fins passat el darrer “parte” de Franco. Una idea boja en el mer sentit egoista del terme, per la feinada que ha significat, sense haver tingut la visió de fer un Verkami, una subvenció divina o alguna altra operació “original” que porti l'adjectiu de “compromès”, que avui és l'adjectiu del màrqueting per excel·lència. Jo encara no duc les ulleres prou graduades per a la visió de màrqueting. Sempre n'hi ha que les tenen a punt. 

Però tot va venir rodat: arran de la sèrie de reportatges sobre la guerra civil que feia per al diari El Punt Avui, vaig entrar en contacte amb tota una bibliografia fascinant que, a més, tenia l'estranya capacitat d'obrir-me encara més la gana i empènyer-me a buscar d'altres llibres i explorar noves biblioteques. En el fons, aquesta prospecció geogràfica del món bibliotecari ha estat, de retruc, curiosa i estimulant. De Can Pedrals de Granollers a Ignasi Iglesias de Sant Andreu. De la Francesca Bonnemaison a la Facultat de Lletres de la UB.

Vaig veure clar que del 23 de desembre de 1938 a l'1 d'abril de 1939, des de l'inici de l'ofensiva franquista contra Catalunya fins al final de la guerra a tot l'Estat espanyol es podia fer un dia a dia a partir de dietaris, articles, cartes, anotacions... Traçar un dia a dia a partir dels testimonis escrits. Per què no fer-ho? Per què no exposar aquests textos en un espai a Internet (aquest blog personal era la solució més a mà) per poder resseguir el dia a dia de fa 75 anys? Per què no posar a l’abast per poder pensar, un dimarts al matí qualsevol: avui fa 75 anys Benguerel, Rovira i Virgili, Triadú, Joan Sales, Teresa Pàmies o qui fos de tots els que han “circulat” per aquí deia, pensava, sentia això o es mirava les coses d’aquella manera. La mirada, l’altra clau. Exposar aquests textos era poder resseguir els detalls, les perspectives, les diferents personalitats i cares del conflicte, i de tots els interrogants i temences que generava. I que genera. Perquè, tant si la mirem de fit a fit com si desviem l'esguard, aquesta cruïlla històrica ens interpel·la.


L'OVELLA ESQUILADA.

Exposar aquests textos també era una manera de dir a qualsevol que s'interessi per això: ep, mira, aquí tens uns fils per estirar, si busques al google “23 de desembre de 1938” o “26 de gener de 1939” o “4 de març de 1939” estira, tiba, que aquí trobaràs un fil. De vegades, la pretensió era tan senzilla com aquesta. La tria de textos no pretenia, no podia –perquè físicament no tenia més temps– ser exhaustiva, però em va semblar que, com a mínim, seria un corol·lari interessant. I una reivindicació de molts d'aquests llibres, dietaris, aplecs de cartes, d'articles, que, a més –i a sobre!– pateixen la desmemòria clàssica d'aquest país. Una desmemòria que, segons m’ha tornat a demostrar l’exercici al blog, és sobretot conseqüència de la mandra, de la desídia, de la falta de curiositat. 

I no parlo de la mandra ni la desídia ni la falta de curiositat del conjunt de la població sinó precisament d'aquells sectors, d'aquells alliçonadors, d'aquells aparentment compromesos, siguin de la banda i del barri que siguin, que ocupen llocs de cultura, de difusió, d'opinió. D'aquells a qui la curiositat els hauria de bellugar. D'aquells a qui se suposa un nivell cultural, un coneixement de la tradició que no existeix, que no s’ensuma. Que no hi és i no passa res. Ningú els hi demana i ells no el troben a faltar. Tothom content i qui dia passa any empeny. El país que tenim és una mica així, en la mesura que la falta de nivell cultural, en el sentit prou ampli de la paraula, no només no és corregida sinó que és premiada, llorejada i fins i tot ovacionada. La falta de nivell cultural en aquell a qui es preveu que l'ha de tenir, a qui en un altre temps o en un altre país no podria exercir aquella professió liberal i tan exhibida com a “guai”, que fa fi. De què parlo? De la literatura, del periodisme, de l'ensenyament, de la llengua, de l'advocacia... 

Estic alliçonant des d'una talaia? No, ni ganes. Més aviat intento tenir ben present que l'autoexigència m'ha de fer avançar en les meves pròpies llacunes, que hi són i que no són pas quatre clapes. Però és que la barra dels altres de vegades et fa serrar fins al dolor les pròpies barres. De vegades la cosa clama el cel. I de vegades tot això desemboca en l’encimbellament de la vacuïtat, sigui una obra, un reportatge, una pasta de dents o una ovella esquilada.